L'empremta d'un home

Narcís Pruenca va néixer a Cogolls, a tocar de les Planes, però no es va conformar a quedar-se a la Garrotxa i es va anar a guanyar la vida voltant l'Estat espanyol amb un camió. Va treballar deu anys al volant, pujant i baixant d'Andalusia amb un vehicle de deu tones, fent el comerç amb qualsevol mercaderia fins que, cansat de la ruta, va decidir que ja n'hi havia prou i el 1969 es va fixar en una antiga botiga bar que feia tres anys que restava tancada al carrer Sant Francesc. El seu amo, en Dionís Bartolí de Banyoles, en demanava un milió de pessetes de traspàs. Només feia seixanta metres quadrats però aquell catau era una peça cobejada que tant volia la companyia d'autobusos Rafael Mas –que anaven a Lloret– com alguns industrials de diversos rams. Si finalment va quedar a mans de Pruenca va ser perquè aquest ja jugar amb astúcia i li va plantejar a Bartolí que s'avenia a pagar el milió però que ho faria donant-li una quantitat a compte i la resta en cinc anys. Va invertir els estalvis de la vida, 200.000 pessetes, es va vendre un pis a Olot, va demanar un préstec al banc i desprès de reunir cinc-centes mil pessetes es va quedar aquell recinte atrotinat que agafava el nom d'una antiga criada que cap al 1900 –quan es va obrir el primer ultramarí– atenia darrere la barra i que tothom coneixia com La Llarga. En Narcís Pruenca explica que, per aquelles engires, l'establiment pertanyia a la família Casademont. S'hi venia de tot, de carn a cistells, i que l'evolució la va portar a un estat de prostració tan greu que ell va haver de treballar com un forçat, primer netejant-la i pintant-la, i desprès superant les inundacions de l'any 1970, per convertir el que inicialment era una mena de bar on només servien entrepans i refrescos –als viatgers que feien les rutes de Lloret– en un restaurant que es va anar engrandint a mesura que els propietaris compraven habitacles –pertanyents al Mir i els Berenguer–, i va augmentar la seva fama a la ciutat. Les coses van anar de primera i, així, l'empresari es va atrevir a obrir el segon restaurant d'autoservei de Girona. El primer va ser el d'en Valentí, a Pont Major, i després de l'èxit va iniciar un petit imperi en què es van poder comptar 8 restaurants: el del Migdia, el de la Garrotxa, el Quiu, l'Argadà, que va obrir amb dos socis més, la Rosaleda, on tenia una sisena part de la propietat i va tenir pèrdues importants, i els de les estacions d'autobusos d'Olot i Girona. A més, es va convertir en un mecenes de la literatura organitzant tres premis en memòria de la seva mare, Mercè Bayona, que era poetessa. Avui, amb més de cent anys d'història, La Llarga s'ha adaptat a les necessitats dels temps i ha passat de ser una casa de menjars, a un restaurant d'autoservei els anys 70-80, i avui, un restaurant de cuina tradicional de mercat.