“Amb crisi, em vendria qualsevol peça” Clam des del territori

Miró o Picasso? Picasso i Miró.
Un segle de la història de l'art? Aquests apas­si­o­nants moments del segle XXI.

Un poeta? Gabriel Fer­ra­ter, que ara fa 40 anys es va suïcidar a Sant Cugat.
Una obra d'art esti­mada? Les Pin­tu­res negres de Goya.
Una ciu­tat que repre­senta l'art? Bar­ce­lona, la capi­tal del meu país.

Un músic? Bach.
Una obra que mai es ven­dria? En temps de crisi, em ven­dria qual­se­vol peça.

L'art ha d'estar sub­ven­ci­o­nat? Totes les arts han de tenir ajut ofi­cial.
Per què la gent ha de com­prar art? Perquè és una part essen­cial de l'espe­rit.

Com seria el món sense art? No me'l puc ima­gi­nar perquè l'art forma part de la per­sona.

Josep Canals és un gale­rista però també un acti­vista de l'art. Un home inquiet que a més de sen­tir amb inten­si­tat la passió pel fet cre­a­tiu rei­vin­dica la importància que té el ter­ri­tori en la con­fi­gu­ració de l'art a Cata­lu­nya. Des de Sant Cugat del Vallès, Canals ens ha recor­dat amb res­pecte i ener­gia que exis­teix vida artística més enllà del car­rer Con­sell de Cent de Bar­ce­lona. La rei­vin­di­cació del ter­ri­tori no només l'ha fet des de la seva gale­ria. Canals ha tren­cat els límits del loca­lisme i des de fa un bon gra­pat anys orga­nitza la Bien­nal d'Art Con­tem­po­rani Català, que ja porta 18 edi­ci­ons. Es tracta d'un pro­jecte iti­ne­rant que mos­tra per tot el país una panoràmica de l'art del moment. Gràcies a aquesta ini­ci­a­tiva es van poder con­tem­plar, en els seus ini­cis, els tre­balls de Tom Carr, Ignasi Aballí, Pep Agut, Charo Pra­das, Neus Colet, Sergi Bar­nils, Pep Camps, Quim Coro­mi­nas, Albert Gon­zalo i Xavier Grau en el seu període d'emergència. Noms que amb el pas del temps es van con­so­li­dar, com de segur ho faran els que dar­re­ra­ment han pres el relleu en cadas­cuna de les edi­ci­ons.

Josep Canals es con­si­dera el degà del gale­risme comar­cal. La seva pro­posta arrenca el 1973 i va ser fruit de l'apas­si­o­na­ment per l'art que sem­pre ha por­tat dins seu. “Per la tra­dició de Sant Cugat, jo sem­pre he por­tat el tèxtil a la sang i de ben jove, quan sor­tia de l'escola, me n'anava al casal par­ro­quial, a clas­ses d'art.”

L'Escola Cata­lana de Tapís va donar per­so­na­li­tat pròpia i con­tem­porània a la tra­dició local de la indústria tèxtil de Sant Cugat repre­sen­tada per Tomàs Aymat i con­ti­nu­ada per la família Sama­ranch. Als anys cin­quanta, noms com ara Grau Gar­riga van apor­tar un caràcter avant­guar­dista al món del tapís, molt influ­en­ciat fins lla­vors per les flai­res nou­cen­tis­tes. Grans artis­tes com ara Tàpies, Miró i Subi­rachs van recórrer a la nova embran­zida artística sant­cu­ga­tenca per fer els seus tre­balls tèxtils. “Aquest ambi­ent em va influir molt, i l'any 1973, amb només 20 anys, vaig fun­dar la gale­ria”, explica. En aquell moment era un jove amb inqui­e­tuds: va pas­sar per la Mas­sana i per Belles Arts i visi­tava gale­ries com ara la Sala Gas­par i la Parés.

Però aque­lla pri­mera experiència galerística encara no s'ajus­tava als seus desit­jos, ja que es trac­tava de por­tar la pro­gra­mació d'una sala artística en el con­text d'un comerç dedi­cat als objec­tes de regal.

“Va ser l'any 1982, quan vaig anar a Arco, que vaig deci­dir crear la meva gale­ria amb el meu nom, com es va començar a ins­tau­rar ales­ho­res.” Canals va mar­car tres direc­tius pro­gramàtiques ben clares: pro­mo­ci­o­nar els artis­tes locals del Vallès, expo­sar noms de pri­mera línia com ara Grau Gar­riga, Tàpies i Ràfols-Casa­mada, i, final­ment, donar suport a joves emer­gents de l'època com ara Chancho, Pla­de­vall i Susana Solano, que van ser tries encer­ta­des.

Des d'ales­ho­res no ha parat de con­ver­tir la seva sala en un petit cen­tre cul­tu­ral on tenen lloc força actes dina­mit­za­dors de la cul­tura local i també naci­o­nal, si no fos per la poca mobi­li­tat que pro­voca la cul­tura en el país, sobre­tot pel que fa a la cen­tra­li­tat bar­ce­lo­nina, que sol auto­a­li­men­tar-se sense parar gaire atenció a les pro­pos­tes que es gene­ren a les comar­ques. En aquest sen­tit, la vehemència de Canals és total. “Sovint s'oblida el tre­ball que fan gale­ries com les de Reus, Sit­ges, Olot, Vic... Som un país de gent cre­a­tiva i això s'expressa a totes les con­tra­des.”

Aquest clam, Canals el repe­teix amb una gran tena­ci­tat sense obli­dar la importància de les noves tec­no­lo­gies. Acaba de dis­tri­buir una apli­cació per a Android i Iphone que es diu Canals art.