Els canals d'Urgell

El març del 1862 l'aigua de rec d'un canal nou originat al riu Segre va arribar a una finca de la població d'Agramunt (Urgell) i, poc després, a centenars d'hectàrees de conreus de secà amb guaret de les planes de Lleida. Ho va fer gràcies a una gran construcció privada començada el 1853, un canal i 4 sèquies, que en total van fer 246 km de llargada. Van ser milers d'hectàrees que, quan la meteorologia era favorable, van alimentar amb blat i vi les poblacions de la costa catalana (que sempre n'eren fortament deficitàries), i que es podrien transformar en regadius intensius.

Com passa sovint, els precedents d'aquesta obra eren molt llunyans, car ja va començar a ser projectada a la baixa edat mitjana, i, altre cop, al segle XVI. De tota manera, a partir del 1862, en els primers temps de la seva existència, el canal va provocar problemes greus. Segons Ignasi Aldomà, “als primers anys el canal va ser un fracàs”. En part, diu, perquè “els propietaris no sabien regar”. De fet, tal com havia explicat Joan Rebagliato el 1980, “els perceptors de delmes, els ramaders, els bladers segarrencs, que no se'n podien beneficiar, s'oposaven al canal, i aconseguiren que fracassessin unes obres iniciades al segle XVIII i represes quatre vegades durant la primera meitat del segle XIX”.

Un cop vençudes les resistències i obert el canal, però, les filtracions (el ciment pòrtland encara no s'havia difós), la formació els bassals de salnitre, l'irrupció de les febres palúdiques i la rutina, a més de la desconfiança, d'entrada van significar que el nou canal generés molta frustració, i fins i tot emigració.

Realment, la iniciativa decisiva per a la construcció del canal havia estat: a) forana, perquè procedia de gent amb diners instal·lada a la ciutat de Barcelona, encapçalats pels germans Girona (que, per part de pare, tenien l'origen a Tàrrega); b) privada, perquè el canal el va construir íntegrament la Societat Anònima del Canal d'Urgell, fundada el 1853, que va obtenir una concessió d'explotació de l'obra de 99 anys; c) tècnicament difícil, perquè calia perforar un túnel llarg de 5.059 m, el Túnel de Montclar, cosa que no s'havia fet mai abans, i va atraure, durant anys, visites de molts enginyers d'arreu del món.

La construcció del túnel, als anys 1853-61, d'altra banda, va estar plena de dificultats, perquè en aquells moments, a part de la pólvora, i els pics i les pales, i els cavalls i les mules, no es disposava de cap màquina de perforació i d'excavació, que van venir dècades després. Francesc Cabana ha explicat que Manuel Girona “sabia que (a l'Estat) no li donarien diners, però li van deixar, en canvi, els treballadors forçats –presidiaris– perquè fes el túnel de Montclar, que era un dels greus problemes de l'obra perquè era molt perillós i difícil i no trobava treballadors voluntaris per fer-ho”. Amb mots de Girona al Senat, el 13-6-1890: “el gobierno me facilitó 1.000 presidiarios, porque sin ellos hubiese sido imposible penetrar a 131 m. bajo tierra para construir un tunel, por donde pasa todo el rio Segre”.

Així i tot, i a diferència de les altres activitats dels Girona (com per exemple els ferrocarrils) l'empresa concessionària del canal va tenir problemes importants. Segons Cabana, “Girona ho va lamentar tota la vida, no va veure l'èxit definitiu del canal. Per ell, el canal d'Urgell va ser un fracàs”. De fet, fins al 1908 (Girona havia mort el 1905), no es va començar a plantar alfals, i fins al 1920, no es va conrear el panís. Els arbres fruiters també van trigar molt. Va caldre que la Mancomunitat de Catalunya bequés un enginyer català, Ramon Sala, per conèixer l'economia de la fruita de Califòrnia.

Segons Aldomà, “els anys d'esplendor del canal foren les primeres dècades del segle XX, i, els anys 1960-70 amb l'inici de l'agroindústria”. Al 1964, després dels 99 anys, el canal va passar a la Comunitat de Regants i va tenir 18.889 propietaris.