Sant Antoni de Pàdua guarda els secrets de la ciutat

El Museo Histórico municipal

El Museu de la Ciutat, aleshores batejat com a Museo Histórico Municipal, va ser creat per acord de l'Ajuntament del 8 de gener del 1960 i es va situar al número 13 del carrer de la Força, a la casa Sambola, que ja havia acollit l'exposició del cent cinquantè aniversari dels Setges. Va ser inaugurat per les Fires d'aquell any. Tres-cents seixanta dies després i gràcies a les donacions d'instruments fetes pel mestre Josep Baró Güell, la col·lecció es va ampliar i es va obrir una sala dedicada a la sardana, però no va ser fins al 1974 que el Ministeri d'Educació va cedir a l'Ajuntament l'antic Institut d'Ensenyament Mitjà, emplaçat al número 27 del carrer de la Força, i el 21 de novembre del 1979 el consistori sorgit de les primeres eleccions municipals de la democràcia va anunciar a la premsa que allà s'instal·laria el nou Museu d'Història de la Ciutat. L'aposta de l'alcalde i historiador Joaquim Nadal era recuperar un casal important on a part de les dependències principals s'hi podien descobrir espais com ara la cisterna, un aljub amb voltes de pedra sobre pilars utilitzada per recollir i emmagatzemar les aigües pluvials per tal de proveir el convent; la carbonera, una obertura a la roca, complementada amb una volta de canó fixada sobre parets gruixudes, la qual cosa va fer que fos utilitzada com a refugi antiaeri de l'institut els dies de la Guerra Civil, o el celler, una construcció íntima i temperada que actualment s'utilitza com a sala de mostra de les noves adquisicions del fons d'art municipal.

En el viatge que ens portarà des del territori verge de boscos abundosos i corrents d'aigua que permetia als pocs humans subsistir com a caçadors i recol·lectors, fins als nostres dies, el Museu d'Història de la Ciutat ens presenta un recorregut complex i amè alhora, que ens farà descobrir les petges dels pobladors del puig d'en Roca i el procés de formació de la primera ciutat romana, aixecada en un enclavament estratègic –s'alça en la confluència de tres rius i sobre la falda occidental dels contraforts de les Gavarres–, ja que controlava l'eix terrestre de comunicacions nord-sud –primer coneguda com a Via d'Hèracles, més tard com a Via Augusta– al qual van dotar de poderoses muralles que protegien una planta triangular en què vivien entre mil i dos mil habitants. A la sala segona, el visitant pot veure una de les grans peces de l'exposició, el mosaic de can Pau Birol, que arriba del 300 després de Crist, descobert a Bell-lloc del Pla, una crònica viva dels costums i les diversions del Baix Imperi.

Les sales quatre i cinc ens introduiran a la Girona romànica i medieval, quan l'antic castrum es va convertir en un centre de primer ordre que va ampliar les muralles i es va donar un moment dolç, artísticament i culturalment, il·luminat per la figura del llibertador Carlemany i governat per comtes principals com Ermessenda, la dona valenta que va afavorir la construcció de la primera catedral romànica. Eren dies d'esplendor que van consolidar el prestigi d'una ciutat que, impulsada per la sèquia Monar, tal com ens mostra la sala on es pot descobrir des d'un capitell de l'antic convent de Sant Antoni a un muntatge interactiu del Beatus del segle X, va viure una intensa activitat industrial i menestral.

L'època moderna

Per a Girona, l'entrada a l'època moderna no va ser gratificant. La guerra entre Joan II i la Diputació catalana (1462-1472) i les escaramusses ulteriors van portar la fam i la desolació a una població que hagué de viure segles de conflicte, ja fos marcada per la Guerra dels Segadors o la pugna bèl·lica entre Àustries i Borbons que la va assetjar repetidament fins que amb la victòria dels darrers va perdre la universitat. Entre el 1500 i el 1800, Girona va passar de ser una ciutat manufacturera a convertir- se en una plaça d'armes, i en temps de pau, en un baluard de l'Església i de l'aristocràcia local. L'àngel de la catedral decapitat, que a la sala vuit acompanya el retrat de Carles III o el bust de sant Narcís, podria ser una metàfora, però, en realitat, és l'anunci que tot podia empitjorar. És el que recull la sala nou, dedicada a la Guerra del Francès, als divuit mesos de resistència contra l'exèrcit de Napoleó que van fer entrar els gironins en un dels períodes més dissortats de la seva història. L'esbós del gran quadre de Martí Alsina El gran dia de Girona, les indumentàries militars, el llit de campanya, les figuretes de plom realitzades per Joaquim Pla Dalmau, el sepulcre provisional d'Álvarez de Castro, ens expliquen l'esforç inútil d'una ciutat que no se'n va acabar de sortir fins que fou nomenada capital provincial i es van aterrar les muralles que l'encotillaven i no la deixaven expandir. Si una còpia de guix ens ensenya com es va enderrocar un dels baluards del Mercadal, a tocar, una fotografia antiga i en color del pont de Pedra ens fa entrar al carrer del Progrés (avui Nou), símbol de la modernització, i ens informa d'una transformació limitada i modesta arribada gràcies a la industrialització, les noves tecnologies i la formació d'una altra consciència que va generar diverses sensibilitats polítiques i culturals. A principis del segle XX, el progrés demogràfic, urbanístic i comercial va convertir Girona en el segon nucli cultural de Catalunya. Aquí van florir associacions literàries, artístiques, musicals, esportives, educatives i van aparèixer intel·lectuals com Carles i Darius Rahola, Prudenci Bertrana, Miquel de Palol, Josep Tharrats, Xavier Montsalvatge o Rafael Masó. L'aparell de ràdio Philips de l'any 1933 o les escultures de Fidel Aguilar ens parlen de temps de confiança i cel obert que es van concretar amb l'arribada de la República –a la sala 12 es pot veure la portada de L'Autonomista de l'1 d'abril del 1931– i que van ser vilment assassinats amb l'esclat de la Guerra Civil. Si continuem la visita cronològica, la sala 13 està dedicada al franquisme feixisme. Allà hi trobarem des d'un assortidor de benzina fins a dibuixos de la guerra vista pels infants a l'any 1937, fotografies d'Agustí Centelles, una placa de Falange amb el jou i les fletxes, un Seat 600 o la maqueta Pla Perpinyà. Quaranta anys primer de misèria i repressió, després de resistència i consumisme, concentrats en pocs metres quadrats, però si volen aprofundir en el tema, s'hauran d'arribar al Jardí de la Infància i baixar a sota terra per descobrir el refugi antiaeri construït l'any 1938.

El visitant pot pensar que la història de Girona és una continuació de tragèdies sense fi, però que no s'espanti, a la sala 14 torna a brillar l'esperança. Ens informa de la transició democràtica, de la lluita de moltes persones, algunes, públiques; moltes altres, la majoria, anònimes, per la recuperació de drets fonamentals com el de reunió, manifestació o del sufragi universal. Els cartells de les vitrines, el retrat de Just Casero pintat per Enric Marquès poc desprès que perdés un ull en la manifestació per l'amnistia del febrer del 1976, ens transporten als dies de l'Assemblea de Catalunya, quan al carrer es cridava: llibertat, amnistia, Estatut d'autonomia i es buscava la unitat en la lluita amb tots els pobles de l'Estat, per aconseguir la millora de les condicions de vida i de treball, la gestió municipal democràtica, la sanitat i l'escola al servei del poble, la lluita contra l'opressió lingüística, cultural i nacional, i la solidaritat activa amb els represaliats i els exiliats.

Sembla que la vida continuï igual, però el cert és que el convent de Sant Antoni guarda els secrets de Girona, ara ja no governen els Cartellà però el capdamunt de la Força continua dominat per les energies tel·lúriques, i el museu de la ciutat, ja sigui mitjançant l'exposició permanent o les temporals, intenta mantenir un repte singular, transformar els més de vint segles d'història en un relat que atrapi a tots aquells que busquin entendre com tot i les complicacions vivencials Girona ha sabut guanyar el futur.