Canals

La nostra vida era el diari de l’endemà

M’hau­ria agra­dat escriure aquest arti­cle en alguna de les màqui­nes d’escriure que ens van fer peri­o­dis­tes, o en aquells pri­mers ordi­na­dors ton­tos de pan­ta­lla verda, men­tre sona­ven tots els telèfons del vol­tant i la roba aspi­rava tot el fum infer­nal de la pei­xera on ens reuníem a par­lar del diari de l’endemà, que era com par­lar de tot. Perquè la vida, la nos­tra vida, era sobre­tot el diari de l’endemà.

Si m’hau­ria agra­dat és perquè no se m’ocor­ren unes con­di­ci­ons millors per evo­car la història d’aquest diari, d’aquest mira­cle que va ser aquell pri­mer Punt Diari, El Punt Avui dels nos­tres dies, ara que fa 45 anys. Encara tinc a la memòria el record del cinquè ani­ver­sari, i del desè. I de mol­tes altres efemèrides que ja són patri­moni del peri­o­disme català, però que, sobre­tot, són part de la nos­tra bio­gra­fia, de la nos­tra iden­ti­tat.

Però les cir­cumstàncies, és clar, han can­viat. Les nos­tres i les del diari. L’ata­ba­la­ment de la redacció, que vivíem com una olla a pressió, és un joc d’infants al cos­tat de la pressió que ens porta la soci­e­tat con­tem­porània, i els impac­tes infor­ma­tius que intentàvem encai­xar en una lluita afer­ris­sada per l’espai que lliuràvem dia a dia avui s’han mul­ti­pli­cat tant que ha cal­gut inven­tar noves màqui­nes, nous for­mats, per poder-los enca­bir tots. I ens fal­ten hores i espai per poder-los dige­rir.

Tan­ma­teix, encara que avui no puc escriure aquest arti­cle en aque­lla redacció avui impos­si­ble, ni tam­poc en la con­dició de mem­bre de la plan­ti­lla del diari, m’és impos­si­ble de fer-lo en la meva con­dició ofi­cial de per­so­natge polític. Neces­si­ta­ria una distància vital de la qual no dis­poso, i que no em dona la gana de tenir. Perquè El Punt és, també, casa meva. I de la casa pròpia, hom no en marxa mai. Molts hem cres­cut per­so­nal­ment i pro­fes­si­o­nal­ment veient créixer el país i la democràcia; hem tin­gut el pri­vi­legi de poder expli­car als nos­tres veïns les coses que li ana­ven pas­sant als nos­tres pobles i ciu­tats, a la nos­tra gent.

Més d’una vegada, havia comen­tat amb els com­panys que les comar­ques giro­ni­nes no hau­rien estat les matei­xes sense el fac­tor cohe­si­o­na­dor d’El Punt, amb aque­lla vocació de ser­vei al país i a la llen­gua, cons­truint marcs de referència com­par­tits que la premsa fran­quista havia estat incapaç de bas­tir perquè li falla­ven, prin­ci­pal­ment, dues coses bàsiques de les quals el nos­tre diari va fer ban­dera: la llen­gua i la lli­ber­tat.

Amb la llen­gua com a eina i la lli­ber­tat com a uto­pia, El Punt ha arri­bat als 45 anys. S’ha gua­nyat el reco­nei­xe­ment d’una per­so­na­li­tat indis­cu­ti­ble i insu­bor­na­ble, que ha estat també la per­so­na­li­tat dels grans homes –els home­nots– que tos­su­da­ment l’han sos­tin­gut, des de la coo­pe­ra­tiva Papi­rus fins a Joan i Jordi Bosch, Joa­quim Vidal i Joan Vall Clara. Una per­so­na­li­tat a la qual hem con­tribuït milers de per­so­nes que hi hem estat vin­cu­la­des, i que segu­ra­ment encara molesta igual que va moles­tar quan, de manera gai­rebé ines­pe­rada, els quios­cos giro­nins van des­per­tar un dia de febrer del 1979 amb un nou diari, fresc, que par­lava la mateixa llen­gua plana que par­lava el poble.

Carles Puigdemont i Casamajó
Va començar a treballar a El Punt el 1981. Posteriorment, va dirigir l’Agència Catalana de Notícies i Catalonia Today. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el 2006. Elegit batlle de Girona el 2011 i reelegit el 2015, quan va començar a liderar també l’Associació de Municipis per la Independència. 130è president de la Generalitat (2016). Durant el seu mandat, es va impulsar el referèndum d’independència de l’1 d’octubre del 2017. A l’exili a Bèlgica des del 29 d’octubre del 2017. Eurodiputat des del 2019.
Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.