El projecte de tota una vida
Fa dies que rumio sobre l’encàrrec d’escriure en aquest especial dels quaranta-cinc anys d’El Punt i no acabo de trobar el desllorigador. Com es pot començar a desgranar la història de tota una vida? Què es pot explicar que tingui interès per a algú de fora del diari? Com es poden reflectir en una sola plana les sensacions, les emocions, les alegries, les decepcions, les amistats, els desencontres, l’adrenalina d’aquell moment precís, tot allò viscut durant tants anys de treballar per a un projecte que vas veure néixer i has vist transformar-se al llarg del temps? Un projecte al qual segueixes vinculat, malgrat la jubilació.
Mentre reflexiono sobre tot això em ve a la memòria la il·lusió viscuda ara fa quaranta-cinc anys quan va sortir Punt Diari. En aquell moment estudiava segon de periodisme a la UAB, però ja havia debutat com a corresponsal a Presència, gràcies a la generositat de Narcís-Jordi Aragó, i també al desaparegut diari barceloní Mundo Diario, un baluard de l’esquerra per al qual vaig seguir tota la campanya de salvaguarda dels aiguamolls de l’Empordà. Tenia divuit anys i totes les ganes del món de començar en una professió que ens entusiasmava. Vincular-me al Punt Diari era una pas lògic: ni en els pitjors somnis hauria triat mai col·laborar o treballar en el franquista Los Sitios, que representava, per a molts de nosaltres, el pitjor periodisme, lluny de l’esperit de llibertat, democràcia, catalanitat, independència i premsa propera que havia trobat a Presència i que l’acabat de néixer Punt Diari havia heretat amb totes les conseqüències. Trencar el monopoli de Los Sitios era un objectiu declarat per a tots aquells que vèiem en el vell i xaruc diari del Movimiento tot allò que no ens agradava del periodisme. I no estem parlant només d’ideologia, que també.
Arribat l’estiu d’aquell 1979 ens vam oferir al Punt Diari, on vaig retrobar en Pep Collelldemont, que m’havia obert les portes de Mundo Diario, i vam començar a fer-hi de corresponsals del Baix Ter, juntament amb l’inseparable amic Àngel Quintana. A mig estiu, ens van oferir d’entrar al Punt Diari com a substituts per cobrir les baixes de les vacances. Hi arribàvem havent dinat amb en Pep, a qui recollíem a Verges, i ens cuidàvem de la secció d’Espanya-Món. Teletips i a omplir una plana. Compaginàvem la feina amb notícies, reportatges i entrevistes que treballàvem als matins ja no només al Baix Ter, sinó a tota la Costa Brava. Periodisme de carrer i de proximitat, debut també al fotoperiodisme i més entusiasme que mai.
I d’aquella redacció podríem dir que ja no em vam sortir. Al setembre, el director Jordi Negre ens va oferir de quedar-nos en plantilla i ho vam acceptar. Ens vam perdre un viatge a Sicília, planejat feia temps, però aquella era una oportunitat que, amb dinou anys, difícilment es podia rebutjar.
Vaig disfrutar, però sobretot vaig aprendre molt tots aquells primers anys fins que el 1983 ens vam agafar una pausa i amb l’Àngel vam anar a París i després vam treballar amb l’Antoni Martí en una productora de vídeo, en què vam recórrer Catalunya de dalt a baix.
D’aquell primer Punt Diari, on ja vaig assumir responsabilitats com a cap de comarques, en recordo un munt de companys –no n’esmentaré cap perquè la llista és molt llarga i segur que em deixaria algú– i grans moments, com el 23-F, desconcertats per la Cerdanya mentre seguíem una visita del president de la Diputació, Arcadi Calzada. O una visita dels reis espanyols a Cadaqués en què en Pablito, de Los Sitios, ens va deixar amb un pam de nas quan es va colar sense problemes a la casa de Salvador Dalí a Portlligat i nosaltres en vam quedar fora. O les grans vagues de camioners a la Jonquera, jugant al gat i la rata amb la Guàrdia Civil per poder arribar fins al Voló.
També tinc molt present l’aterratge salvador de l’empresari Joan Bosch, el botifarraire, com de seguida el vam anomenar. Ell, amb el seu germà Jordi, van reflotar el Punt Diari, i els n’haurem d’estar eternament agraïts. L’arribada d’en Bosch ens va portar l’estabilització necessària, poder obrir una nova seu i permetre’ns consolidar un projecte periodístic que les comarques gironines, i més endavant el país, crec que necessitaven.
Després de la pausa parisenca i videogràfica, vaig poder tornar al diari l’any 1988, gràcies a l’Enric Matarrodona i en Joan Vall, que em van obrir les portes de nou. El diari estava en un gran moment de creixement i vitalitat i no em va caldre gaire empenta per afegir-m’hi. Els principis de democràcia, independència, comarcalitat i catalanitat seguien ben vigents i, a més, la direcció era en mans de periodistes amb qui havíem començat uns anys abans.
Del 1988 fins al 2021, quan em vaig jubilar, no em vaig moure d’El Punt. Ni mai em vaig plantejar de moure-me’n. Ha estat un projecte de vida per a mi i crec que per a molts companys. Hi he fet una mica tots els papers de l’auca, gairebé sempre amb càrrecs de responsabilitat, com quan vaig tenir el privilegi de dirigir la revista Presència, el meu bressol periodístic, que vam portar arreu dels Països Catalans, o quan vaig fer-me càrrec de l’edició gironina del diari. Punt Diari, El Punt, més endavant El Punt Avui, Presència, ho han estat tot per a mi. I que per molts anys en puguem gaudir.
Una tarda qualsevol a la redacció de Figuerola als anys noranta
La fotografia, de la qual, malauradament, en desconec l’autor, és molt il·lustrativa d’una de les etapes més vibrants viscudes a la redacció d’El Punt. Està feta a l’antiga seu del carrer de Figuerola, en l’àmplia sala de redacció inaugurada el 1989. No recordo què estàvem decidint, potser una portada. D’esquerra a dreta, Florent Morante –dissenyador–, Miquel Riera, Emili Gispert –llavors director–, Pere Drou –cap de llengua–, Josep Madrenas –cap d’informàtics– i Carme Coll, Jordi Grau i Imma Merino –periodistes.