Canals

Apunts dels primers deu anys

Recordo perfectament el meu primer contacte amb el Punt (Aleshores Punt-Diari). Era un dia de la tardor del 1978 al capdamunt de la rambla de Girona. En Xavier Martí em va convèncer per fer-me soci de la cooperativa Papirus. Vint-i-cinc mil pessetes a pagar amb còmodes terminis de mil pessetes cada mes. Tot un esforç per a la meva economia d’aquella època. Em va seduir la idea de fer un diari en català, tot i que després em varen explicar que en un moment els promotors es varen plantejar de fer-lo bilingüe. Sempre he dit –d’haver estat real aquella idea– que l’Esperit Sant va il·luminar els assistents a la reunió (on hi havia algun excapellà i exseminarista). Si els inicis del diari ja varen ser difícils i complicats, estic segur que si s’hi hagués incorporat el castellà avui no podríem celebrar res. Es deia que al diari Los Sitios es feien apostes sobre la durada del nou diari. Si bé la sortida va ser precipitada per aprofitar l’empenta que representava la primera convocatòria d’eleccions municipals en democràcia, al final va ser una gran decisió. Els ajuntaments, els pobles, les comarques gironines en podien ser protagonistes.

El principi de diari comarcal va suposar crear una xarxa prou important de corresponsals. Mal m’està dir-ho però la xarxa del Baix Empordà va marcar el ritme. Les vendes al quiosc i les subscripcions pujaven en consonància amb les notícies de cada poble. Antoni Crosa Mauri, Santi Massaguer, Josep Lloret, Josep Bofill, Joan Vall Clara... eren els referents. Cobrir les eleccions constituents del 1979 i les autonòmiques del 1980 va ser per a un corresponsal com jo una autèntic bany de periodisme de carrer. Recórrer durant el dia, i més d’una vegada, totes les meses electorals de la Bisbal i dels pobles del voltant per poder explicar les incidències d’una democràcia acabada d’estrenar. I també per comprovar que a moltes taules electorals la festa de la democràcia havia arribat a base de sarsueles, mariscades i vedelles amb bolets, vins, caves i licors variats.

Eren temps nous en què el diari també va patir fins a principis del 1981 les ànsies dels que en volien treure un control polític. Temps moguts per un diari que necessitava, sobretot, una direcció amb criteris empresarials. Un exemple. Expliquen que una de les primeres coses que varen detectar els nous accionistes era un magatzem ple de diaris vells fins a dalt de tot. Eren les devolucions. La pregunta era ben senzilla: “Si cada dia no arribem a distribuir ni quatre mil diaris, com és que se n’imprimeixen deu mil?”

Aquell any 1981 la seu del Punt-Diari es va traslladar del carrer Joaquim Vayreda al carrer Figuerola. Es començava a créixer. Els corresponsals més competents i disponibles van passar a formar part de la redacció. Del “què és això del Punt-Diari?” o el “no el compro perquè no sé llegir en català” es va passar a publicar les esqueles i els anuncis dels cinemes i a passar per davant de la competència amb vendes i prestigi periodístic. Hi havia capacitat, ganes i prou empenta per convertir les nevades, els aiguats i altres desastres en un treball de referència comunicativa. Però també es va patir alguna patenta, com la de voler instal·lar la nova rotativa al carrer Figuerola costat per costat de la redacció. Es va adaptar fins i tot el terra per pal·liar les vibracions. La rotativa, sueca, hi cabia, però les bobines de paper, no. I els diaris, un cop impresos, sortirien directament al carrer. Una clatellada que va servir per continuar endavant i eixamplar l’espai de redacció per l’edifici del costat.

Per clatellades, la de mossèn Modest Prats a la redacció i a l’equip de correctors. Com a membre del consell editorial un matí va venir a fer-nos un “sermó” sobre la importància de la llengua. En acabar va dir, d’aquella manera que només ho sabia fer ell: “Per cert, a la portada del diari d’avui hi ha una errada ortogràfica. I és grossa.” Els correctors i els redactors van posar cara de pomes agres. Era l’endemà del concert de Lluís Llach al Camp Nou i el Punt-Diari havia titulat amb lletres de pam “Un crit unànim” quan hauria d’haver dit “Un crit unànime”. Molts no ho hem oblidat. Com tampoc he oblidat mai la diagnosi que em va fer un neuròleg gironí de renom que havia tractat la meva mare i havia estat professor meu a la Universitat de Girona. Feia dos mesos que jo era director del diari i em va dir, textualment: “El diari que feu és una merda. M’he donat de baixa de subscriptor i no el penso llegir més.”

Afortunadament els cervells més privilegiats no sempre l’encerten. Aquell diari tan dolent, quan estava a punt de complir el desè aniversari, va passar a ser el diari de més difusió a Catalunya dels no editats a Barcelona. I fins avui. Per descomptat que amb 45 anys la història d’El Punt és farcida d’anècdotes. Els que en algun moment n’han format part en podrien explicar moltes. Per cert, aquelles vint-i-cinc mil pessetes de la cooperativa Papirus es varen convertir en accions de l’actual editora del diari. Sempre lligat a El Punt. Per les accions, per haver-hi treballat i pels amics que hi vaig fer.

Enric Matarrodona
A El Punt del 1979 al 1989. Director d’El Punt i Presència des del 1986. Hi torna del 1996 al 2002. Delegat de TVE a Girona (1990-95). Professor a la UdG (1990-2002), director de TV GI (2002-06) i del Teatre Municipal de Roses (2006-15).

Un debat irrepetible

La delegació de Televisió Espanyola a Catalunya va organitzar a Miramar un debat amb directors de diverses capçaleres que s’editaven diàriament a Catalunya. Era l’any 1988. D’esquerra a dreta, Jordi Llonch –el conductor del debat–, Josep Pernau –director del Diari de Barcelona– Santiago Ramentol –director de l’Avui– i Enric Matarrodona, aleshores director d’El Punt.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.