Canals

Els periodismes

Una redacció jove, dinàmica, entusiasta, amb ganes de viure les notícies. El dia a dia ens feia xalar. Això és el que em vaig trobar a Punt Diari el 1979, al pis de la Devesa. Aquell mitjà de comunicació acabat de néixer just quan feia poc que havia començat la carrera de periodisme i que es definia com a independent, català, comarcal i democràtic. Ens ho crèiem cegament.

Vaig compaginar la corresponsalia d’El Punt a Salt amb Ràdio Olot al Gironès, l’Avui a les comarques gironines... Una mica de tot per arribar a un petit sou. Crec que va ser una bona aposta; vaig aprendre molt començant de baix. El periodisme és un ofici i n’aprens picant pedra. Els mitjans que teníem eren pocs. Qui no recorda quan no podies anar al lavabo perquè Joan Comalat o Dani Duch hi estaven revelant les fotos?

Enfront de l’especialització d’alguns mitjans més grans, allà apreníem a fer de tot. En una setmana, podies anar a diversos plens d’ajuntaments, cobrir assassinats, una manifestació o un tema d’esports, d’economia o de societat. Aquest pòsit ens quedarà per sempre.

Més endavant, redactora de plantilla. Només treballava a El Punt, en diverses seccions i responsabilitats. M’agradava fer de periodista de carrer, anar a buscar la notícia, no seure esperant que me la fessin arribar. Joan Vall Clara ens feia aixecar el cul de la cadira, buscar planes 3, analitzar molt bé els títols, l’enfocament de les notícies, les entradetes...

Des de la redacció, vaig conèixer un tipus de periodisme que no m’encaixava massa, i algunes vegades, gens. Els serveis de premsa, els caps de premsa, els gabinets de comunicació. No n’hi havia gaires, però els mètodes d’alguns em feien rebel·lar. Trucades demanant una foto grossa, propostes d’enfocament d’una notícia o mètodes més subtils. Qui era un cap de premsa per venir a acompanyar un polític durant una entrevista i gravar-la? La resposta a la queixa era evasiva, però a mi em molestava. Pretenien condicionar-te? Controlar que no agafessis una frase fora de context per fer un titular?

D’això en dèiem periodistes de l’altra banda; alguns encara ho diuen. I vet-ho aquí que, per circumstàncies de la vida, fa vint anys vaig muntar una agència de premsa. Després que uns amics m’empenyessin a fer-ho, vaig decidir que mai no faria el que havia viscut. I aquí començo la defensa d’un altre periodisme, que es pot fer amb afany de manipulació o amb tota la dignitat i professionalitat.

Una agència de comunicació ha de comunicar notícies, és evident, però mai pretendre que surti exactament com tu o el teu client voldrien. S’han de donar les dades i els contactes perquè el periodista que ho rep, sigui de ràdio, de tele, de diari o de digital, pugui treballar el tema i publicar-lo com el mitjà consideri oportú. Això és periodisme, també.

Una de les tasques que fem des de les agències és vendre el tema; és a dir, donar eines al periodista que ha d’elaborar la notícia. Però mai explicitar quina importància hi ha de donar el mitjà, quina foto ha de posar o quin titular. Quan has treballat a l’altra banda, a les redaccions (jo he fet ràdio també) saps quines necessitats tenen els companys, a quina hora s’han d’enviar les informacions, quant ha de pesar una foto perquè sigui publicable, donar facilitats per fer entrevistes, per complementar els temes. I prou. Evidentment, volem que el nostre client estigui satisfet, però per això ja fem prèviament la feina de valorar si allò que volen que surti és realment notícia o no. Hem de saber dir, i ho estem fent, que un determinat tema no és periodístic, sinó que, si ho volen, poden posar publicitat.

Potser a alguns lectors que no sabeu els entrellats que hi ha en el nostre ofici us costi d’entendre. I a més en uns moments en què alguns periodistes i mitjans han sobrepassat alguns límits de l’ètica professional. Però la meva experiència em diu que hi ha diversos periodismes i que tots són dignes si es treballen com cal.

L’intrusisme en el món de les agències de premsa és el que més em preocupa actualment. Hi ha empreses i persones del món de la publicitat, del màrqueting i de les relacions públiques que estan ocupant llocs que haurien de ser per a periodistes d’ofici. Defenso l’especialització, no les empreses que es defineixen com a serveis integrals i s’atreveixen amb tot. Si a l’agència necessitem serveis externs, els contractem.

Hi ha agències, companys que treballen fent de caps de premsa, que estan posant l’ofici en el lloc que li correspon. I tant periodisme és presentar un informatiu de màxima audiència com intentar fer dignament la feina des d’una redacció, darrere d’una càmera de fotos, en una taula d’una agència o en una corresponsalia de guerra. Tot això és periodisme.

Carme Coll Riera
A El Punt del 1979 al 1983 com a corresponsal i del 1985 al 1991 en plantilla. Cap d’informatius de Ràdio Costa Brava (1984). Ara, dirigeix l’agència Comunica.

La redacció de l’expansió

Any 1989. La del carrer Figuerola va ser la redacció que va impulsar el creixement d’El Punt. A la dreta de la imatge, Carme Coll, telèfon a la mà, en plena activitat. Amb tot, encara no hi havia ordinadors per a tothom.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.