Quan Instagram era en paper

“Dis­sabte pas­sat vaig anar a fer el cafè a una bonica xoco­la­te­ria de la plaça del Vi de Girona. Fins aquí tot nor­mal, excepte el soroll d’un helicòpter que ron­dava amb un rètol a la panxa que hi posava Poli­cia. Va ser arri­bant al pont de Pedra quan vaig començar a ensu­mar-me alguna cosa estra­nya. Una fur­go­neta bar­rava el pas. A banda i banda del vehi­cle, un parell d’agents ves­tits de cam­pa­nya escor­co­lla­ven tot­hom qui els sem­blava, que era gai­rebé tot­hom. Després d’obrir la gavar­dina al més pur estil dels exhi­bi­ci­o­nis­tes i de dei­xar-me magre­jar, vaig poder con­ti­nuar. Pels xiu­lets i crits es deduïa que ja s’acos­tava el motiu del setge sota el qual es tro­bava la ciu­tat. No en va és la ciu­tat dels set­ges. Una ras­te­llera de cot­xes ofi­ci­als feu entrada a la plaça. Davant meu hi havia gent que aplau­dia, gent que xiu­lava i gent que s’ho mirava. Tots ple­gats no érem gai­res. Dar­rere meu, sota les vol­tes, ato­nyi­nada va, ato­nyi­nada ve. La força la con­ti­nuen tenint les por­res. Com­provo l’exqui­sit fun­ci­o­na­ment de la democràcia a casa nos­tra: arriba una auto­ri­tat. La gent, poca, la ve a rebre. Uns aplau­dei­xen i prou. Uns altres xiu­len i reben. Arribo a casa i la tele­visió m’informa sobre l’esde­ve­ni­ment. L’endemà ho fa la premsa. Només se’n salva el Punt Diari.”

El text ante­rior és del 26 d’abril del 1990 i relata la visita a Girona de l’ales­ho­res príncep Felip de Borbó. Era una carta al direc­tor. La sig­nava un tal Car­les Ribera, el mateix que rubrica l’arti­cle d’avui, amb menys anys i més cabells. Aquell era el pri­mer text que vaig publi­car en el periòdic on començaria a tre­ba­llar el desem­bre del mateix 1990 i d’on vaig ple­gar trenta-dos anys després. De becari de tan­ca­ment a direc­tor de La República, hi he fet pràcti­ca­ment tots els papers de l’auca periodística. Com que encara em queda espai per arri­bar al final de la col·labo­ració, haig d’escriure alguna cosa més, tot i que podria aca­bar just després dels dos punts: van pas­sant els anys i som allà mateix. Espa­nya es con­ti­nua defen­sant a hòsties dels cata­lans que no aplau­dim el seu poder i l’únic rota­tiu que ho explica sense manies és el Punt Diari. Mireu si som allà mateix, que el direc­tor del periòdic torna a ser el del 1990.

Aquí s’acaba tot el que volia dir per com­me­mo­rar el 45è ani­ver­sari. A par­tir d’aquí, per aca­bar de far­cir el poll podria engal­tar-vos les típiques anècdo­tes d’home madur sobre el peri­o­disme d’aban­tes, que si érem tan bons, que si bla, bla, bla. No ho faré. No érem pas millors. Només érem més joves i enèrgics i ni tan sols sos­pitàvem que la nos­tra manera de fer dia­ris pas­sa­ria avall. El peri­o­disme actual té mol­tes més pos­si­bi­li­tats. I aquells i aque­lles que el fan són els més ben pre­pa­rats de la Història. Això sí, ara tre­ba­llar en un diari és una heroïcitat, perquè amb els actu­als canals de difusió i hàbits de con­sum lec­tor és molt més com­pli­cat fer prou calaix per pagar les nòmines. Un exem­ple: de tot el que s’ha imprès a la casa no em que­da­ria pas les exclu­si­ves i els bons arti­cles, que també n’hi ha hagut –i molts, memo­ra­bles–, sinó allò que feia El Punt més genuí: el gra­pat de fotos de pare­lles que es casa­ven; els milers de nadons que van treure el cap a les seves pàgines; els retrats de curs dels esco­lars; les quan­ti­tats indus­tri­als d’esque­les. No és pas que naixés, es casés i morís més gent que ara, el que pas­sava és que El Punt era el Face­book, l’Ins­tra­gram i el Tik-Tok de quan no hi havia inter­net. O sor­ties al diari en paper o mediàtica­ment no exis­ties. La vocació de fines­tra ciu­ta­dana va con­ver­tir El Punt en una xarxa social abans que s’inventés el con­cepte. El 2024 aquell peri­o­disme d’apunts de soci­e­tat és impos­si­ble. La gent ja ens ho fem sols amb el mòbil. Massa coses fem amb el mòbil en comp­tes de lle­gir el diari. Sigui com sigui, dar­rere del con­cepte popu­lar i valent d’El Punt hi ha hagut sem­pre un nom i el sap tot­hom: Joan Vall Clara. Em direu que li faig la pilota. Sí, i què? És que sense en Vall, amics, El Punt ja faria temps que hau­ria dei­xat d’exis­tir. I a l’Avui, com suposo que diria la seva àvia Neus, faria encara més que li hau­rien can­tat les absol­tes. Feta l’ensa­bo­nada, també li toco el vora­viu (tot i que per tocar el vora­viu, com bé lle­giu cada dia, no hi ha ningú millor que ell mateix): el pro­jecte que lidera és i ha estat tan vall­clarià que, encara que superi els embats del mer­cat i el sec­ta­risme gover­na­men­tal, fa de mal dir si el sobre­viurà a ell. Vol­dria errar. Que algú escri­gui un arti­cle d’ani­ver­sari a El Punt Avui del 24 de febrer del 2069 que digui: “Fa 45 anys, aquell, en Ribera, tan puta que es creia, es va equi­vo­car de mig a mig.” Per motius estric­ta­ment biològics, ni en Vall Clara ni un ser­vi­dor hi serem per lle­gir-lo.