Òptica Solà
Des d'aquells inicis pioners en què els «metges dels ulls» començaven a introduir-se a Girona, han passat quatre generacions i moltes històries millorant el servei des de la casa mare de la Rambla
Quan tinguin aquest especial a les seves mans, Òptica Solà ja haurà marxat, a desgrat i sense opció, del noble edifici que apareix en primer terme a la fotografia fent concorregut xamfrà entre la Rambla i el carrer Besadó i que ha vist néixer i ha albergat els primers 128 anys de vida d'una de les botigues més distintives de Girona. La finalització del contracte de lloguer ha obligat a desplaçar la seva activitat a l'altre costat del riu, al número 38 del carrer Santa Clara, indret privilegiat també per al comerç i el tracte amb la clientela, però, tot i així, es fa evident que els actuals propietaris del negoci –els germans Dolors, Francesc, Núria i Rosa Solà Gusinyer– no poden evitar endur-se alguna cosa més que les ulleres de la seva estimada Rambla: un pòsit de tristesa per haver d'abandonar la casa mare, la que ha acompanyat durant quatre generacions les vicissituds professionals i personals de la família i ha estat testimoni des de la seva neuràlgica atalaia de l'evolució de la ciutat en molt diferents etapes. «Què no ha passat o qui no haurà passat davant nostre?», coincideixen a assenyalar tots quatre, alhora que enllesteixen els últims detalls del trasllat. I no deixen de tenir raó. Mentre el temps corre –i en el seu pas han marxat també establiments ben singulars com ara la Ferreteria Puig, Confeccions Falcó i les llibreries Pla Dalmau i Franquet, entre d'altres– nosaltres agafem perspectiva tot resseguint la particular història de can Solà, des que el 1882 va obrir les seves portes com a primera «casa especial per a la vista» de Girona i la seva província.
Els creadors de l'empresa van ser el matrimoni composat per Francesc d'Assís Solà i Oliveras i Dolors Baborés i Fortich, que van llogar un local situat als arcs de la plaça de les Cols, a la casa anomenada Isla, és a dir, al final de les voltes baixes de l'actual Rambla de la Llibertat. Segons explica Francesc Solà, besnét d'aquell primer comerciant, l'òptica era aleshores matèria poc introduïda entre la gent, i així ho posa de manifest el fet que a la ciutat de Girona exercien pocs oculistes, en Tarrús entre ells, de manera que can Solà va haver de complementar l'activitat principal venent tota mena d'articles relacionats especialment amb la joieria. Vegem quina era la seva oferta reproduint un anunci publicat al Diario de Gerona el 14 de novembre del 1903: «Arracades, braçalets, moneders, coberteria, objectes de regal i altres d'or i de plata de llei. Es recullen encàrrecs per a la construcció de joies i altres articles d'orfebreria i de plataria. Arranjaments i acabats a la perfecció. Rellotges de tota classe, de paret i de butxaca, de prestigioses fàbriques i de les millors marques. Binocles per a teatre, camp i marina. Termòmetres, baròmetres, lents i ulleres de tot tipus i metalls. Cristalls de roca, periscopis de matèria extrablanca diàfana graduats en diòptries mètriques. Execució exacta i curosa a preus equitatius de les prescripcions dels senyors metges oculistes». L'avenç progressiu de la ciència mèdica pel que fa a l'atenció i cura dels ulls va comportar que a partir del 1910, ara fa cent anys, aquest comerç de la Rambla s'anés especialitzant de manera exclusiva en la venda d'ulleres.
El negoci, ja molt arrancat, va rebre un gran impuls de mans de Pere Solà i Baborés, fill de la parella fundadora, al qual havien enviat a estudiar orfebreria a París i que va tenir l'encert d'ampliar la seva formació treballant un parell d'anys a la prestigiosa Association Fraternelle des Ouvriers Lunetiers, nascuda el 1849 i convertida avui en Essilor, una de les primeres firmes mundials d'òptica oftàlmica. Pere Solà, casat amb Maria Camps Bellapart, va posar-se al davant de la botiga fins que el 1932 una pulmonia s'el va emportar quan tenia 44 anys. Havia sobreviscut menys d'una dècada al seu pare –mort el 10 de desembre del 1924, als 78 anys– i va deixar un fill, Francesc Solà i Camps, que tenia aleshores setze anys i que davant la dissort va transmutar la seva vocació inicial d'home de lletres per reprendre l'ofici familiar, compaginant durant un temps el treball i els estudis; l'esforç de la seva mare, que es va posar al capdavant de la botiga, li va permetre fer-ho. Del seu enllaç celebrat després de la guerra amb Maria Carme Gusinyer i Figa, de Castellfollit de la Roca, en van néixer deu fills, quatre dels quals són actualment titulars d'una empresa amb tres establiments oberts: l'inicial de la Rambla –ara al carrer Santa Clara– i dos més situats al número 35 del carrer de la Creu i al número 24 del Pau Casals. I la continuïtat de la nissaga amb una cinquena generació d'òptics Solà és més que probable des del moment que una filla de Francesc Solà Gusinyer ha fet la carrera, tot i que ara mateix s'ocupa d'una farmàcia. «El temps dirà», comenta el seu pare.
El temps, d'altra banda, ha transformat, i molt, les possibilitats de vigència del comerç, caracteritzat ara per una forta competència amb l'obertura de nous locals que provoca una certa dispersió de la clientela, si bé, com assegura Francesc Solà, «molta gent torna buscant qualitat a un preu ajustat, perquè de miracles no en fa ningú ni es troben duros a quatre pessetes». Per afrontar els reptes del futur Òptica Solà, es va integrar fa un parell de dècades a la cooperativa Multiópticas, grup de referència a l'Estat espanyol que alhora que facilita millors condicions per a l'adquisició de material i promou campanyes de descomptes, permet també que cada establiment conservi la seva personalitat i filosofia de funcionament: «Nosaltres ho retolem tot en català, si bé a l'exterior hem de mantenir el disseny i la imatge corporativa», expliquen els Solà. I en moments de canvi és natural que el germà i les germanes es disposin a fixar en la ment les vivències i anècdotes acumulades en aquest edifici «de tota la vida». Per la seva memòria, la pròpia i la sobrevinguda per referència dels seus avantpassats, van i vénen personatges com ara Salvador Dalí, Josep Pla, Lluís Llach i Xavi del Barça als quals ells mateixos han despatxat. També Emili Grahit, Joaquim de Camps i Arboix, Carles i Dàrius Rahola, Rafael Masó, Josep Pasqual i Prats, Carles de Bolós, el bisbe Cartanyà o el governador Mazo Mendo, com també centenars de veïns de la ciutat i les comarques que han contribuït a aixecar can Solà de la Rambla. I pensen encara més en l'empenta del besavi Francesc, el fundador; en la iniciativa de l'avi Pere, que fou regidor per la Lliga Regionalista i propagador del cant gregorià; en el compromís amb la ciutat del pare Francesc, mort el 2002, que havia militat a la Federació de Joves Cristians de Catalunya, fou regidor de Girona en els anys cinquanta, membre dels manaies, intèrpret de pifre durant la processó del divendres sant i persona de destacada sensibilitat plasmada en la fotografia i en el cinema amateur que el distingí amb algun premi com ara la medalla de plata en el concurs nacional del 1950 per la pel·lícula Cercant la fresca rodada a l'Alt Pallars.
L'energia i la sensibilitat d'una nissaga
L'expressió captada fugaçment per la càmera sol respondre a allò més genuí que hi ha en l'entranya humana, i en aquest cas podríem aventurar que el patriarca de la casa, Francesc d'Assís Solà i Oliveras (foto de dalt, acompanyat de la seva jove Maria Camps i Bellapart i de tres dels seus néts; el de la dreta, Francesc Solà i Camps) era home de gran energia i determinació i que el seu fill i hereu Pere Solà i Baborés (a sota, amb la seva esposa i el seu fill gran) combinava l'esperit del negoci modern amb la sensibilitat artística de qui ha vist món. Malauradament, el trajecte de Pere Solà va ser curt; una epidèmia pulmonar se'l va endur el maig del 1932, als 44 anys, i al cap de només tres mesos de la defunció de la seva mare Dolors Baborés i Fortich. La ciutat va plorar la desaparició d'un personatge molt apreciat que el dimarts 24 de maig del 1932, en el decurs dels funerals, va rebre el lluït homenatge de l'Escola Gregoriana que ell havia iniciat i impulsat. Recollim del Diari de Girona un fragment de la sentida glosa que li féu el mestre Civil, organista de la Catedral: «De gregorianista aficionat, en son principi, aimant de consultar textos i de les bones execucions, acabà, d'esforç en esforç, per esdevenir, ell mateix, un perfet entès doblat d'un animador i d'un comunicatiu, qui pogué assolir el somni que mants creien irrealitzable d'unir en agrupament un nombrós estol d'homes de bona voluntat, amb el comú ideal del conreu del cant, per a la major glòria de Déu i esplendor de l'Església. Era el cor d'en Pere Solà infantívolament sensible al llenguatge ingenu de les melodies gregorianes. Quantes vegades en la intimitat es satisfeia en poder-nos cantar tal o qual Al·leluia o Gradual. Qui oblidarà aquell seu típic i compungit Cant de les lamentacions del dijous sant a l'ofici de Tenebres de la parroquial de Sant Feliu!»