2002
Senyores i senyors, amb tots vostès: l'euro!
L'1 de gener d'aquest any va entrar en circulació l'euro. Per tant, el 23 d'abril molts encara anàvem una mica de través a l'hora de donar i rebre el canvi.
És l'any en què un tallat va passar de valer 100 pessetes a 1 euro (166,38 pessetes), així, a la brava. I en aquell dia del llibre van triomfar David Castillo amb el seu premi Sant Jordi, No miris enrere; Ferran Torrent amb Societat limitada, que iniciava una trilogia sobre la política corrupte a València, i els Soldats de Salamina, de Javier Cercas. Tot i que econòmicament va anar prou bé, a moltes parades van plegar abans per poder veure el Barça-Madrid, que els culers van perdre per 0-2, tot i el bon joc.
És clar que també és l'any en què el servei militar va deixar de ser obligatori, una absurditat menys. I la Federació Espanyola de Futbol va prohibir que la selecció de Catalunya jugués contra la de Brasil. De bo va passar que Aznar va comunicar que no aspiraria més a ser president del govern espanyol; una nosa menys. I el 20 de febrer hi va haver una ofensiva a gran escala d'Israel contra Gaza i Cisjordània, una més. I també és un any amb moltes vagues concretes, però destaquem la general del 20 de juny contra la política econòmica del Partit Popular. Un any que també és recordat per la gran gesta de l'exèrcit espanyol: recuperar l'Illa de Perejil, que havien ocupat uns policies marroquins. El patronat de l'Arxiu de Salamanca es va negar, un cop més, a retornar els papers robats a Catalunya. I el vaixell petrolier Prestige va naufragar a la costa gallega i va deixa anar “unos hilillos” que van provocar tres marees negres successives. Un any ben completet, certament.
La pell freda d'Albert Sánchez Piñol
L'antropòleg Albert Sánchez Piñol es va estrenar amb un recull de contes, Les edats d'or (Proa, 2001) i, un any abans, amb l'assaig Pallassos i monstres (La Campana). L'edat d'or és la que ha viscut després que el 2002 va publicar a La pell freda, que, com ell diu, ha estat traduïda a 37 idiomes i de la qual s'han venut centenars de milers d'exemplars. Un fita gens habitual partint del català.
L'assaig sobre vuit dictadors africans Pallassos i monstres potser va marcar la seva narrativa –fent una anàlisi una mica de pa sucat amb oli–, perquè més els monstres que els pallassos (o sí, si són en la versió del psicokiller John Wayne Gacy) han estat presents a La pell freda, Pandora al Congo, la seva segona novel·la (2005), i pel que sembla també ho seran a la tercera, en què treballa fa anys. Monstres que, com un exèrcit, ataquen per terra, mar i aire. Si a La pell freda va ser del mar i a Pandora al Congo els monstres sortien de les entranyes de la terra, a la tercera sembla ser que arribaran de l'aire.
Albert Sánchez Piñol és un home coherent. Si no li veu sentit a això de signar llibres per Sant Jordi, no ho fa. I no ho fa mai. Una actitud que pot semblar esquerpa, però, si ens hi fixem, no ho és. Defensa l'obra, per això la treballa a fons. L'autor no és el que importa. I si les idolatries no et semblen atractives, és lògic no voler afavorir-les.
Seguint amb l'anàlisi de si l'encerto l'endevino, aquest fugir de la fama sense cedir a les obligacions editorials també es reflecteix en els seus protagonistes, homes solitaris i amb les idees clares, que es deixen seduir per diferents estímuls (sexe, amistat) i miren de fugir d'altres (por, bogeria).
A La pell freda el protagonista és un antic lluitador de la independència d'Irlanda, desmotivat pels esdeveniments del món occidental, que decideix esborrar la seva personalitat i fugir de la societat on viu. Què us dèiem? Altra cosa és que Sánchez Piñol es vulgui recloure en una illa... I no parlem més de l'obra perquè, qui no la conegui, només té una escapatòria: llegir-la.
“Vivim en un sistema de capitals regit pels números, no per les lletres”
Què va representar aquesta novel·la en la seva carrera?
Fins aquell moment jo havia publicat un llibre contes i un assaig, amb una difusió limitada. La pell freda es va traduir a 37 idiomes, crec que és el llibre de literatura catalana més traduït de tots els temps, i ha venut centenars de milers d'exemplars a tot el món. Amb això ja està tot dit.
Quin paper juga en el conjunt de la seva obra?
Bé, vivim en un sistema de capitals regit pels números, no per les lletres. Això fa que inevitablement sigui conegut com l'autor de La pell freda. Diguem que ho accepto amb una mena de resignació feliç.
La reconeix com la seva obra més reeixida?
Dubto molt que cap autor contesti una pregunta com aquesta honestament, així que més val callar.
TRIA DE REFERENTS
Joana
Joan Margarit
Després de l'èxit d'Estació de França, Joan Margarit va publicar el recull de poemes Joana, que descrivia la pèrdua de la seva filla i el dolor que l'havia esquinçat. Margarit assolia una immediata resposta del públic, que va comprar el llibre massivament, cosa que no es recordava des dels llibres de Martí i Pol. Els poemes despullats i realistes contrasten el to elegíac amb el dels poemes d'amor.
Una victòria diferent
Eva Piquer
L'autora va guanyar el premi Josep Pla amb aquesta novel·la de recorregut circular, en què una mare superdotada intel·lectualment, que ha patit un desengany emocional i ha perdut la mare, s'obsessiona a tenir una filla. Piquer, mare de quatre criatures, també ha publicat les novel·les juvenils La noia del temps i Alícia al país de la televisió i dos assajos sobre ser professional o fer de mare.
No miris enrere
David Castillo
El poeta David Castillo va guanyar el premi Sant Jordi amb la seva segona novel·la. No miris enrere és un thriller sentimental, amb una narrativa poderosa i dinàmica, amb el mateix protagonista d'El cel de l'infern (1999), el militant llibertari Dani Cajal. Una nova càrrega de desencís universal i profund disparada des de l'antiaeri de Vallcarca. Fa poc ha presentat El mar de la Tranquil·litat.
Àngel Burgas
Relats amb què Àngel Burgas va guanyar el premi Mercè Rodoreda i el de la Crítica Serra d'Or, els primers d'una bona llista repartits entre la literatura juvenil i la dita d'adults. Són uns contes en què els protagonistes estan estretament relacionats amb la mort, just abans o poc després de morir. Una manera de mostrar amb un estil cosmopolita com és de prima la frontera entre tots dos estats.