Canals

1983

Adéu a Miró i Rodoreda, hola a TV3

Tots els anys, de fet tots els dies, tenen les seves llis­tes d'altes i de bai­xes. Lamen­ta­ble­ment, el 1983 va ser l'any en què van morir per­so­nes tan sig­ni­fi­ca­ti­ves com l'escrip­tora Mercè Rodo­reda, l'artista uni­ver­sal Joan Miró i l'edi­tor i autor Joan Sales. També van morir el direc­tor de cinema ara­gonès Luis Buñuel i la can­tant i actriu Estre­llita Cas­tro. I l'actriu nord-ame­ri­cana de l'època dau­rada de Hollywood Glo­ria Swan­son. I l'actor còmic francès Louis de Funes, el dra­ma­turg Ten­nes­see Willi­ams i el dibui­xant belga Hergé, pare de Tintín.

Com can­tava Julio Igle­sias, uns que vénen, uns altres que se'n van, però la vida con­ti­nua igual. Bé, igual no, però con­ti­nua, això segur. Una de les nove­tats de l'any va ser TV3, que el 10 de setem­bre va eme­tre per pri­mer cop. I Roser Cap­de­vila va crear el pri­mer àlbum de Les Tres Bes­so­nes. I es va comer­ci­a­lit­zar el disc com­pacte (CD) com a nou for­mat per emma­gat­ze­mar infor­mació. I Micro­soft pre­sen­tava la pri­mera versió del sis­tema ope­ra­tiu Win­dows.

També el 1983 un ter­ratrèmol a Tur­quia pro­vo­cava 1.330 morts, Mar­ga­ret Thatc­her, la Dama de Ferro, gua­nyava amb un marge impres­si­o­nant les elec­ci­ons al Par­la­ment britànic, on ja manava des del 1979 (i ho faria fins al 1990). El papa Joan Pau II va reti­rar la con­demna impo­sada a Gali­leu Gali­lei quan el 1632 la Inqui­sició el va voler cas­ti­gar pels seus Diàlegs. A la frase del savi, “Eppur si muove” cal­dria afe­gir:
a poc a poc, però es mou.

Aquest any es va eme­tre el pri­mer epi­sodi d'El equipo A, el ten­nista suec Björn Borg es va reti­rar, Euryth­mics publi­ca­ven el disc Sweet dre­ams are made of this i Ser­rat Cada loco con su tema. Títol que subs­cric.

Tot s'aprofita Pere Calders Edicions 62

Tot s'aprofita de Pere Calders

Potser pel seu somriure afable, o pels seus ullets de mirada guspirejant, potser pel seu sentit de l'humor o per l'univers paral·lel a què ens transporten els seus contes, Pere Calders i Rossinyol (Barcelona, 1912 – 1994) és un dels narradors catalans més estimats pels lectors i més citat a les llistes de preferències personals i referències canòniques. Una mena de popularitat espontània que en una època anterior a la facilitat mediàtica per accedir al públic no regalava ningú.

Es va donar a conèixer als primers anys trenta fent articles, contes i il·lustracions satíriques a diverses revistes i diaris barcelonins. Quan tenia 24 anys es va estrenar amb un recull de contes (El primer arlequí) i una novel·la curta (La glòria del doctor Larén).

Després de la Guerra Civil (on va combatre voluntari a l'exèrcit Republicà i va escriure les reflexions reunides a Unitats de xoc) es va exiliar durant 23 anys a Mèxic. Durant aquells anys lluny de Catalunya va continuar escrivint uns títols que de seguida van ser ben valorats per la crítica, com ara els contes de Cròniques de la veritat oculta (1955) i de Gent de l'alta vall (1957), i la novel·la Ronda naval sota la boira (1966). Poc abans d'aquesta novel·la, el 1962, va tornar a Barcelona on es va dedicar a fer feines editorials i col·laboracions a la premsa. El 1964 va guanyar el premi Sant Jordi amb L'ombra de l'atzavara.

Tot i que ja era conegut i estimat, a la dècada dels vuitanta encara ho seria més a partir de l'èxit del muntatge teatral Antaviana, creat per la companyia Dagoll Dagom i basat en contes seus. El 1986 va rebre el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes i el 1993, poc abans de morir, el Premi Nacional de Periodisme, perquè va col·laborar molts anys a l'Avui, Canigó, Serra d'Or i El Temps. Ell sempre va comparar literatura i periodisme, tots dos vàlids per mostrar la realitat.

El llibre triat, Tot s'aprofita, que podria haver estat qualsevol altre de Calders, aplega unes narracions amarades del seu humor personalíssim, elegant, i una narrativa basada en els enfocaments insòlits, els girs argumentals, la barreja de lucidesa i fantasia, la tendresa escèptica i, en alguna ocasió, una crueltat lúdica. Destaca la narració Les cames, dins la línia de l'inoblidable El batalló perdut i de la sobrietat magistral de les narracions de Gent de l'alta vall.

Acabarem amb unes paraules de Calders sobre el periodisme: “He viscut una monarquia que va caure, un parell o tres dictadures, una República, una guerra, dos intents d'autonomia, un llarg exili, una transició democràtica (amb restauració monàrquica) i un espectacular triomf del socialisme. Sembla que, en una ocasió o altra, m'hauria d'haver estat possible de practicar el periodisme sense reserves ni pors. Doncs no ha estat així”.

TRIA DE REFERENTS

Un altre Felip Marlot, si us plau!

(PAM)

Joaquim Carbó

No es pot parlar d'un sol llibre d'algú que n'ha publicat 130 i ha venut més d'un milió d'exemplars en total. A Joaquim Carbó tothom el coneix per La casa sota la sorra, però té 129 títols més. I un és Felip Marlot, que va escriure parodiant la novel·la negra nord-americana, al qual va seguir Un altre Felip Marlot, si us plau! Un autor com ell es mereix un suplement. Tot arribarà.

Fortuny

(Planeta)

Pere Gimferrer

Probablement és la novel·la, del també poeta Pere Gimferrer, amb més potència visual i una estètica més fascinant. Fortuny, que va rebre el premi Ramon Llull, narra la història de la nissaga dels Fortuny i els Madrazo, barrejant personatges reals amb altres de ficció. Art i literatura a cavall de dos segles, el XIX i el XX, amb referències a la fotografia i la moda, el teatre, el cinema i l'aristocràcia.

Júlia

(La Magrana; Bromera, 2003)

Isabel-Clara Simó

Aquesta va ser la primera novel·la d'Isabel-Clara Simó, una de les autores més prolífiques i premiades, i que tot i que s'ha dedicat bàsicament a la narrativa també ha conreat poesia, teatre i gui-ons. El seu primer llibre va ser el recull de relats És quan miro que hi veig clar (premi Víctor Català 1978). Júlia narra la història d'una ambiciosa obrera d'Alcoi en temps de revoltes socials.

L'edat d'or

(Quaderns Crema)

Francesc Parcerisas

Un dels llibres de poemes de referència del seu autor, que va guanyar el Premi de la Crítica. Sens dubte, és una de les seves experiències poètiques més singulars, basada en la contemplació del record elegíac. Parcerisas, poeta, traductor i crític literari, fa servir sempre la tercera persona al poemari L'edat d'or, un element que li va permetre una distància respecte al jo poètic.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.