Canals

1996

Apogeu del políticament correcte

Els anys noranta van man­te­nir viu el debat del política­ment cor­recte, que més tard ha esde­vin­gut una de les pràcti­ques més detes­ta­bles dels poli­ti­cas­tres de torn. Posats a sub­ver­tir, Quim Monzó va ser un entu­si­asta de la mani­pu­lació dels con­tes clàssics per ver­si­ons edul­co­ra­des. Ell mateix ho va inten­tar en algu­nes ver­si­ons, com l'esmen­tada al text prin­ci­pal sobre el cèlebre relat de Kafka. Quim Monzó amb Maria Roura van ser els res­pon­sa­bles de la tra­ducció dels Con­tes per a nens i nenes política­ment cor­rec­tes, de James Finn Gar­ner, que va aparèixer el 1995 a Qua­derns Crema; “els amants de les ron­da­lles i con­tes infan­tils ja no han de con­for­mar-se amb les sexis­tes, bur­ge­ses, este­re­o­ti­pa­des i retrògra­des ver­si­ons ori­gi­nals”. Diver­tit.

La dècada de 1990 també va ser la dels anys de la implan­tació de molts autors inter­na­ci­o­nals a les llis­tes de més venuts per sobre dels cata­lans. En una llista aga­fada a l'atzar podíem tro­bar entre els cinc pri­mers Anto­nio Tabucchi, Carol Shi­elds, Susanna Tamaro i Doris Les­sing. La tendència s'ha man­tin­gut, però amb l'arri­bada dels lli­bres fast food i els matei­xos títols que es lle­gei­xen a tot arreu, des de Manila a San­ti­ago de Xile.

El 1996 és l'any de l'arri­bada de l'infaust Aznar a La Mon­cloa, inves­tit amb el suport de CiU. Aznar aca­bava de patir un atemp­tat d'ETA, que també va assas­si­nar Fran­cisco Tomás y Vali­ente, expre­si­dent del Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal. L'any serà recor­dat també per l'apa­rició dels pri­mers casos de vaques boges al Regne Unit. El dal­ta­baix va ser extra­or­di­nari, es van sacri­fi­car milers d'ani­mals i més d'un es va plan­te­jar fer-se vege­tarià.

Quim Monzó Guadalajara Quaderns Crema

Guadalajara de Quim Monzó

No sé si va ser un profeta de la Fira de Guadalajara, la més important del món hispà i la primera gran trobada internacional a què va ser convidada la cultura catalana, però Monzó es va avançar a tothom. En aquella època, Quim Monzó (Barcelona, 1952) explicava que li va encantar aquesta cançó perquè a Mèxic canvien les lletres i tothom fa seves les cançons com li dóna la gana. Ell ho fa en el conte, Gregor, en què subverteix el famós personatge de La transformació, de Kafka, Gregor Samsa, convertint l'escarabat en un nen mimat i grassonet.

Amb el seu estil sincopat i amb un ritme que fa que els lectors devorin els contes, Monzó ens ofereix a Guadalajara tot un catàleg dels seus personatges neuròtics, víctimes de la rutina i dels equilibris vitals. En un dels contes magistrals del volum, trobem des d'un jove que es planteja suspendre l'examen –com el corredor d'Allan Sillitoe es negava a guanyar la cursa–, un polític que valora votar una llista contrària i un actor que arriba a les nou-centes representacions d'una obra i li passa pel cap declarar que la peça és un desastre.

Les paradoxes de l'existència tenen un paper destacat en els contes que Monzó ha salvat per a la posteritat. Com els grans contistes contemporanis, Massimo Bontempelli, Dino Buzzati, Pere Calders, Julio Cortázar i Augusto Monterroso, Monzó parteix d'una idea i la desenvolupa a través d'un estil que se'l podria qualificar com a transparent i avantguardista. Com les cançons d'Antonio Machín –que el cantant escollia per la lletra–, l'escriptor sap connectar amb el públic més exigent dels filòlegs i amb les classes populars, que li compren els llibres massivament: un miracle. Depurats i passats pel ribot de la correcció extrema, els contes de Monzó sorprenen i entretenen, amb un curiós sentit de l'humor, que mai saps si acaba de ser amarg, irònic o totes dues coses alhora.

Guadalajara és una nova crítica a les aparences i un llibre que conté tots els ingredients del millor Monzó.

“Els llibres te'ls estimes tots ells, com els fills”

Què va representar aquest llibre en la seva carrera?

No ho tinc clar del tot. Acostumo a no rumiar gaire sobre el que escric. Però sí que sé que en aquest llibre vaig començar a allargar les frases i a jugar amb les derivades de les derivades de les derivades... Això em divertia.

I en la seva obra?

No ho sé, francament. No sóc crític. No m'agrada fer crítica ni analitzar l'obra dels escriptors contemporanis i, en conseqüència, tampoc no m'agrada analitzar-ne la meva. Diguem, per quedar bé i no dir res inconvenient, que va ser un pas més. Cap a on? Cap al següent llibre, segur.

És la seva obra més reeixida i, si no, quina seria?

No en tinc ni idea. ¿Sap allò que diuen dels fills, que te'ls estimes a tots ells i que no pots posar l'amor que sents per un per damunt de l'amor que sents per un altre? Doncs posem això.

TRIA DE REFERENTS

La mar no està mai sola

(Columna)

Robert Saladrigas

La novel·la La mar no està mai sola va ser un dels grans èxits de la diada de Sant Jordi i de la temporada. Amb una ambientació d'alta temperatura i una història en alguns moments sòrdida, Robert Saladrigas va aconseguir un dels llibres més rodons de la seva trajectòria literària, un retrat implacable sobre les dificultats de la resistència i l'assumpció del present.

Calç
(Proa)

Enric Casassas

Tot i ser fora del sistema editorial, Enric Casasses Figueras s'havia convertit des dels anys vuitanta en un dels poetes de més impacte en els recitals. Després de la recuperació de la majoria dels seus llibres anteriors, Enric Casasses va obtenir el premi Carles Riba per Calç, que concentra el seu estil musical i divertit, una poesia de reflexió, així mateix, sobre la llengua. Impacta i acompanya.

Els fantasmes del Trianon

(Columna)
Nèstor Luján

Durant els últims anys de la seva dilatada trajectòria, el periodista Nèstor Luján va construir una sèrie de novel·les la majoria de les quals estaven vinculades a enigmes històrics. A Els fantasmes del Trianon, uneix de nou literatura i història per situar-nos a un Versalles en què els espiritistes recuperen Maria Antonieta i altres personatges singulars de cort francesa de l'època.

Dies meravellosos
(Edicions 62)

Jordi Coca

En la seva vessant com a narrador, el també dramaturg Jordi Coca ha disseccionat l'home modern. A Dies meravellosos, l'escriptor del Guinardó entra en la Transició política espanyola. Ho fa des d'una òptica lateral, des d'un petit poblet, on un petit grup de personatges joves ens mostren les inquietuds de la dècada de 1970. La visió negativa de la Transició queda ben palesa.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.