De la carnisseria a l'hotel
Treballava de carnisser però la seva vocació anava per un altre costat. Quan Josep Carreras i Carme Espígol van fer l'hotel, l'any 1963, van trobar definitivament el camí que cercaven
La idea inicial va ser construir un hotel al costat de l'N-II, a prop de la zona que actualment ocupa l'Hipercor. La família Carreras hi tenia una casa però a les autoritats de l'època no els va semblar adequat donar-los el permís corresponent. Josep Carreras no es va desinflar i va decidir canviar l'emplaçament inicial per el d'un altre edifici, mig acabat, del carrer Juli Garreta, on es va aixecar definitivament l'hotel Europa.
Josep Carreras no venia de tradició hotelera. El seu pare tenia una carnisseria a la Rambla on, de tant en tant, anava a donar un cop de ma. Havia estudiat per perit mercantil i el seu interès per l'hostaleria no se li va despertar fins que per motius relacionats amb el negoci de la carn va començar a conèixer els hotels per dins.
El seu pare venia carn a diversos hotels de la ciutat de Girona i, amb l'eufòria turística de la Costa Brava, va començar a ampliar el negoci, especialment a la zona de Tossa, on tant sols hi havia un carnisser. Segons assegura J. Carreras, “amb això, vaig començar a conèixer el negoci de l'hostaleria per dins i a interessar-m'hi. Nosaltres havíem crescut. Teníem tres carnisseries però tot i això, els números no acabaven de quadrar. A més, el meu pare tenia un punt de vista del negoci i jo un altre de diferent. Tot plegat va portar a independitzar-me i a aprofitar el patrimoni familiar per fer un hotel.”
Era l'any 1962. El 1963, acabades les obres, va obtenir la llicència d'obertura i l'hotel es va posava en marxa. En una època en què la paraula Europa no feia ni fred ni calor, aquest visionari va apostar-hi decididament com si fos una mena d'airet que refresqués aquells temps de dictadura.
«L'hotel el portava la meva dona i jo continuava ajudant a la carnisseria. La meva dona, la Carme Espígol, ha estat molt important en aquest negoci i en moltes altres coses. Abans de construir l'hotel llogàvem habitacions a la casa de la carretera de Barcelona, amb què no vam obtenir el permís per fer-hi l'hotel. Ateníem a la gent que no trobava lloc als hotels de la ciutat. Ens llevàvem aviat per preparar-los els esmorzars. Una cop acabats, la meva dona es quedava a la casa i jo me n'anava a la carnisseria. Va ser el nostre aprenentatge. Quan vàrem comprovar que funcionava, ens vam decidir a construir l'hotel.»
La seva frustració per no haver pogut aixecar l'hotel a la carretera de Barcelona va quedar compensada ben aviat quan es van adonar que el carrer Julia Garreta era en el rovell de l'ou de la ciutat. La proximitat al centre i a l'estació hi atorgava una situació privilegiada. D'altra banda el barri estava ple de clíniques i tallers mecànics que asseguraven una bona clientela a l'establiment.
Ara els temps han canviat i la crisi es nota amb molta més força que la crisi de partir de l'any de les olimpíades.“A Barcelona els jocs olímpics van anar bé però aquí va ser un desastre.”
Josep Carreras i Feixas ha estat molts anys la cara del gremi d'hostaleria a les comarques gironines: va presidir-ne la federació entre l'any 1989 i 1999. A més, va ser durant catorze anys a la comissió de turisme de la Cambra de Comerç de Girona. Va ser el primer president de l'Associació d'Hostaleria de Girona, d'ençà de la constitució del 1977. Ha rebut guardons i reconeixements de tot tipus per la seva tasca a favor del turisme, de la Universitat i de les institucions. Destaca la Medalla d'Honor del Turisme de Catalunya.
Des d'aquesta posició privilegiada, es permet certificar que la proliferació d'hotels a la ciutat de Girona en els darrers anys ha estat un desastre per al sector. “Quan es va fer el Melià, es va publicar un estudi que assegurava que l'hotel seria insostenible. I això, quan encara no n'hi havia cap de quatre o cinc estrelles.”
“El Palau de Fires o Auditori, havia de ser el reclam que portaria gent a la ciutat a través del congressos. Des de l'Associació vàrem recomanar que els congressos es venguessin a llarg termini per facilitar la programació. Al final, varen aparèixer moltíssimes dificultats amb les dades, ja que la prioritat de l'auditori la tenen els concerts i no els congressos. Girona és la ciutat més cara de l'Estat a l'hora d'organitzar un congrés. Al final, resulta que ens porta molta més gent als hotels la Universitat de Girona que tots els congressos que es puguin fer.”
“El senyor no hi és però la senyora és a dalt...”
Com a molts altres hotels a l'Europa s'han viscut anècdotes divertidíssimes relacionades generalment amb qüestions conjugals. Des de l'habitual senyora que truca demanant pel seu marit mentre el recepcionista l'informa que el senyor no hi és però que la senyora és a dalt (—Collons!, però si la senyora sóc jo!— contesta la dama alarmada) fins a la xicota que es presenta cada dia amb un senyor diferent assegurant que és el seu marit fins que el recepcionista de nit (que en aquell cas era un home molt estricte i d'una rigorositat moral absoluta) se n'afarta i puja decidit a l'habitació de la noia que, com era d'esperar, es trobava en plena activitat sexual. L'home comença a trucar la porta i no desisteix fins que l'acaben obrint i, després d'una discussió més o menys violenta, acaba fotent fora el marit fraudulent. L'endemà, després d'explicar el cas als propietaris de l'hotel, aquests l'hi recomanen una mica més de mà esquerra per afrontar aquests assumptes.