El menú de tota la vida

El novem­bre del 1953, Joa­quim Coll Vinyals, mecànic i con­duc­tor d'autobús de la línia de Palau, va sig­nar un con­tracte com a arren­da­tari d'un local de nego­cis als bai­xos de la casa numero 24 del car­rer de les Hor­tes. L'arren­da­ment era de 300 pes­se­tes al mes. D'entrada, va mun­tar una bodega i una botiga de comes­ti­bles per a la seva dona, Mercè Pérez Cam­pos, però a poc a poc es van dedi­car a fer men­jars.

“El meu pare era de can Parot, de Bru­nyola”, comenta la Lur­des Coll, pro­pietària de l'hos­tal. “Tot i això, de ben petit va venir a Girona. Quan va veure que el negoci es con­so­li­dava va dei­xar la feina de con­duc­tor per aju­dar la meva mare. Qui feia el men­jar era l'avia, la Maria Cam­pos. El local, on ara hi ha el men­ja­dor, era una car­bo­ne­ria i, al cos­tat, hi havia un taller de motos. D'entrada, el negoci es va ins­tal·lar en la car­bo­ne­ria i no va ser fins més enda­vant que es va com­prar el taller de motos Ramió, i es va ampliar el local.”

Les refor­mes més impor­tants les van fer el 1977. Van com­prar el taller de motos, es van cons­truir dos pisos per habi­ta­ci­ons i es va ampliar el men­ja­dor.

La Lur­des Coll s'havia casat i s'havia tras­lla­dat a Sant Celoni, on tre­ba­llava de mes­tre d'infància. Tot i que la feina li agra­dava, quan el seu pare va començar a plan­te­jar-se la jubi­lació, els va convèncer tant a ella com al seu marit, Miquel Ati­enza, perquè es tras­lla­des­sin a Girona i es fes­sin càrrec del negoci de l'hos­tal. La seva ger­mana Montse també hi tre­ba­llava, però per motius de feina ho va dei­xar i la Lur­des i el seu marit es van tro­bar al cap­da­vant d'un negoci d'hos­ta­le­ria sense pro­po­sar s'ho.

“Es tre­ba­llava mol­tes hores”, recorda la Lur­des, “fins al punt que de peti­tes no havíem vist mai com a la família dinàvem tots junts. Tot­hom dinava quan podia i no va ser fins que es van deci­dir a tan­car els diu­men­ges després de dinar, per tor­nar obrir al ves­pre, quan vam començar a asseure'ns tots ple­gats a taula. Ara això ja només ho fan els xine­sos. Tenen una men­ta­li­tat sem­blant a la dels pares i a base de tre­ba­llar i tre­ba­llar se'n van sor­tint. Ja ens han visi­tat alguns xine­sos per tras­pas­sar el local, però de moment con­ti­nu­a­rem amb la feina.”

Reco­neix que la feina d'hos­ta­lera li agrada, tot i que els temps que cor­ren no per­me­ten ser gaire opti­mis­tes. La seva cli­en­tela sem­pre han estat sobre­tot tre­ba­lla­dors de menú i, els dis­sab­tes, la gent de mer­cat, però si fa uns anys podien fer fins a setanta dinars, ara pas­sen amb una vin­tena. La des­a­pa­rició de l'ambu­la­tori de Santa Clara els va fer per­dre cli­en­tela, s'han cons­truït molts altres hotels i res­tau­rants per la zona i d'altra banda, són molts els tre­ba­lla­dors que dinen de car­ma­nyola. “Ara toca resis­tir”, asse­gura la Lur­des.

La cuina caso­lana, a còpia d'una bona escu­de­lla i carn d'olla o arròs a la cas­sola, ha estat el pal de paller d'aquest res­tau­rant durant tota la seva tra­jectòria. Plats plens, lluny de la cuina de dis­seny. És una tra­dició que man­te­nen la Carme, la cui­nera i la seva aju­dant, l'Isatu, una afri­cana que no ha tri­gat gaire a enten­dre els secrets de la cuina tra­di­ci­o­nal cata­lana.

La Lur­des, tot i que no va viure els anys mes durs de la post­guerra, recorda l'estra­perlo de cali­que­nyos quan l'àvia havia de llençar els paquets al solar de Made­ras Colon que hi havia al cos­tat abans que arri­bes­sin els mem­bres de l'ins­pecció. “Quan venia algun mili­tar influ­ent al bar i no el con­vi­da­ves, l'endemà ja tenies denúncia d'ins­pecció”. Ara se li fa una mica gros, el tema d'inter­net, i no acaba d'enten­dre per què cal pas­sar les fit­xes dels hos­tes al Mos­sos d'Esqua­dra i a la Poli­cia Naci­o­nal de manera sepa­rada: “Ja es podrien posar d'acord, oi?”