“Espanya ens roba”

Hi ha dues qüestions
fonamentals a l'hora d'explicar per quin motiu una part més que significativa de la societat catalana ha passat de l'autonomisme a l'independentisme: una és el tracte humiliant que Madrid dispensa a Catalunya
en molts camps i, sobretot, com el verbalitza; l'altra, l'escanyament econòmic al qual l'Estat sotmet Catalunya i que porta el país a la paràlisi. Ras i curt, molts catalans se senten rebutjats i maltractats i això els
porta a voler deixar qui consideren responsable de la seva situació. Les successives enquestes publicades en els últims anys testimonien aquest fenomen –estranyament incomprès a Madrid– i el baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió de finals d'octubre del 2014 ho certifica un cop més: els principals arguments a favor de la secessió
són la capacitat i el desig d'autogestió econòmica i el sentiment d'incomprensió per part de l'Estat.

Quan la via del pacte fiscal s'esgota –tot i que Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball, no para de demanar-lo fins i tot quan a Madrid ja li han dit que no–, Catalunya certifica que darrere de la situació econòmica que viu Catalunya hi ha una voluntat política. La situació no és fruit de la duríssima conjuntura econòmica que viuen les economies més tocades de la Unió Europea. L'Estat escanya Catalunya a consciència i drena els seus recursos d'una manera que ni és justificable ni pot justificar.

La teoria del sistemàtic espoli fiscal no és nova, però, en el pensament polític català, i està molt vinculada també a l'anàlisi econòmica sobre la viabilitat d'una Catalunya independent. Ja a les primeries del 1923, una mica abans que Primo de Rivera fes el cop militar, l'economista Joan Crexells publica un seguit d'articles al diari La Publicitat en què argumenta la viabilitat econòmica de la independència basant-se, entre altres coses, en el fet que una cinquena part dels impostos de l'Estat es recaptaven a Catalunya. La discussió dels anys trenta entorn dels projectes d'Estatut provoquen l'aparició de nombrosa literatura sobre la realitat i la capacitat de l'economia catalana. En aquests llibres i estudis es fan servir arguments que semblen escrits avui mateix: la pobresa de recursos que la República destina a Catalunya, la necessitat de la creació d'un banc públic català, el desmentiment que Catalunya tingui un tracte de preferència respecte a la resta de territoris espanyols... Només l'arribada de la foscor que imposa l'aixecament militar del 18 de juliol i l'imposició de la dictadura del general Franco enterraran aquestes veus.

El compromís català en la modernització d'Espanya durant la Transició esmorteix les veus que reclamen un tracte econòmic més just per a Catalunya. Serà el govern de la Generalitat qui pilotarà les reivindicacions, que acaben convertint-se en una súplica recurrent al govern de torn, que projecta sobre la resta de l'Estat la imatge dels catalans com uns victimistes avars que sempre volen més. A finals de l'etapa Pujol i amb l'arribada del tripartit al govern de la Generalitat, la reivindicació econòmica agafa més força. Ja abans de les eleccions del 2003 reconeguts economistes com Antoni Castells (a la fi conseller d'Economia amb Maragall) i el catedràtic i conseller del Banc d'Espanya Guillem López Casasnovas estudien i quantifiquen el dèficit fiscal.

La Generalitat no es cansa de reclamar a l'Estat que faci públiques les balances fiscals, mentre que la caverna mediàtica rugeix i acusa Catalunya d'insolidària. Després de moltes pressions, el ministre d'Economia del PSOE Pedro Solbes ordena publicar el 2008 les balances fiscals, que confirmen l'existència d'un dèficit fiscal d'una magnitud similar a la calculada per un grup d'experts de la Generalitat. Segons les dades espanyoles, el dèficit català, segons el mètode de càlcul que s'utilitzi, se situa entre el 6,38% i el 8,7% del PIB del 2005. Segons les dades catalanes, era del 8,5% del PIB, 16.503 milions d'euros. El rànquing de comunitats que més aporten però més reben l'encapçalen Catalunya, Madrid, el País Valencià i les Illes Balears. La diferència entre Madrid i la resta de territoris, segons el Cercle Català de Negocis, que ha fet nombrosos estudis sobre l'espoli i la viabilitat econòmica d'un estat propi, és que Madrid es beneficia de l'anomenat “efecte capitalitat”, que corregeix les seves mancances a partir d'aportacions que no estan comptabilitzades en aquestes balances fiscals. Precisament el CCN –una de les primeres entitats privades a denunciar l'espoli fiscal– anava més enllà i xifrava en 22.000 milions d'euros el muntant del dèficit el 2008, dades que coincideixen amb les aportades per la Fundació Josep Irla.

Un cop més, i com molt encertadament denunciarà Antoni Castells, la clau de volta de la situació de Catalunya és el mecanisme d'anivellament solidari. Espanya recapta unes tres quartes parts dels impostos que es paguen a l'Estat i és l'encarregat de repartir-ho entre les comunitats autònomes (a excepció del País Basc i Navarra) després d'aplicar-hi el factor corrector de la solidaritat. En virtut d'aquest mecanisme, Catalunya passa del tercer lloc en recursos per càpita a la llista de comunitats autònomes a l'onzè. En no aplicar-se el principi d'ordinalitat reclamat en la versió original de l'Estatut de 2006, Catalunya no pot corregir aquest desequilibri.

A Alemanya s'aplica el principi d'ordinalitat i el dèficit fiscal de cada lander està limitat al 4% del PIB. El màxim permès als Estats Units és del 2,5% i al Canadà i Austràlia, del 2%. El cas català és excepcional.

L'any 2012, el conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, va presentar les balances actualitzades del 2006 al 2009. L'estudi constata que el dèficit fiscal català és de 16.003 milions d'euros anuals de mitjana, segons el càlcul del flux de benefici. Aquesta xifra situa el dèficit fiscal català en el 8,2% del PIB. L'any amb més pèrdua va ser el 2008 (17.200 milions) i el de menys, el 2009 (15.203), gràcies a l'acord econòmic que el tripartit va tancar amb el govern de Madrid. La situació es va mantenir, amb lleugers increments i decrements, igual durant els anys següents.

El juliol de 2014, i després d'anys de demanar al govern espanyol que fes públiques les balances fiscals, el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, les va presentar, malgrat canviar-los el nom pel de “comptes públics territorialitzats”. Les dades de l'Estat corroboren que Catalunya, Madrid i les Illes Balears són les comunitats amb més dèficit fiscal. Amb tot, Hisenda considera que només cal fer “petits retocs als saldos fiscals” perquè “tot funciona bé”.

L'estudi l'ha elaborat Ángel de la Fuente, director de la Fundació d'Estudis d'Economia Aplicada. L'únic mètode aplicat per obtenir les xifres és el del flux del benefici, que calcula la diferència entre els impostos recaptats en un territori i la despesa pública de què els ciutadans s'han beneficiat i que reparteix per igual els costos dels ministeris entre tots els ciutadans de l'Estat. Tot i que la Generalitat va demanar que a més d'aquest mètode es fes servir el del flux monetari, que comptabilitza on s'ha fet cada despesa, l'Estat no va atendre la petició.

Segons els números de De la Fuente, el dèficit fiscal català seria de només 8.500 milions d'euros. Bo i així, el mateix economista reconeix que si l'Estat concedís el concert econòmic a Catalunya això li costaria 16.000 milions d'euros, que s'haurien de restar del finançament de la resta de comunitats. Justament la mateixa xifra que la Generalitat de Catalunya i en el seu conjunt la majoria d'economistes catalans que han estudiat aquesta qüestió atribueixen a l'anomenat dèficit fiscal.