Boris Izaguirre: "De petit volia ser banquer"
Entrevista: Boris Izaguirre
Avui estrena programa a la tele i està nerviós "perquè estic increïblement relaxat!". Boris Izaguirre és així. Com una paradoxa. Contradictori, però només en aparença. Per això és capaç de gaudir amb l'escuma de l'histrionisme catòdic i alhora buscar el seu lloc en l'univers literari.
Considera Y de repente fue ayer, la seva última novel·la, "la més madura" i lliure. És una història de passions prohibides i terribles secrets a la Cuba precastrista, i Planeta hi aposta com una de les estrelles de Sant Jordi. Això sí que el tensa, "perquè és un any ple de grans noms", però accepta el repte encantat. Igual d'encantat com saluda els que s'acosten a fer-s'hi fotos mentre parlem en un cèntric cafè de Barcelona.
És tan amable... ¿De veritat no l'atabala la fama?
Encara em sorprèn que se'm conegui com a Boris. Al meu país d'origen sóc Boris Izaguirre! Però no m'atabala gens perquè no sóc carn de revista i al carrer m'ho prenc amb disciplina, com anar a nedar.
Ara podrà tornar a la piscina a Barcelona, ja que aquí es fa el seu nou programa, oi?
Sí, però jo de Barcelona no m'he n'he anat mai. Aquesta ciutat m'ho ha donat tot! La ràdio, la tele, el Planeta... El marit no, que el vaig trobar a Galícia!
Compartirà escena amb grans monstres com Sardà i Milà.
No m'agrada dir-los així, com a la gent elegant no se li diu que és elegant. Ho és i punt. És fantàstic veure'ls junts, estan molt contents de compartir plató i és clar que el gran atractiu són ells. Jo no tinc un paper definit -Latre en té molt més- i Sardà, que em veu venir, ja m'ha avisat que no m'hi presenti només com si fos un espectador privilegiat.
¿Avui en dia se sent més escriptor que showman?
Sóc la prova vivent que es pot compartir televisió i literatura. La televisió ha fet obrir-se el meu ull d'escriptor i m'ha donat un ofici des d'on escriure millor. Evidentment el temps passa, evoluciones, i ara, amb 43 anys, ja no podria repetir el que feia a Crónicas, que va estar molt bé llavors. Tampoc hauria pogut fer aquesta novel·la amb 20 anys.
Però de petit què volia ser?
Primer Superman, i després banquer! Quan em vaig adonar que sabia escriure vaig pensar que ho havia de fer perquè això em portaria a ser banquer...
Si ho fos, avui precisament no li demanarien autògrafs...
No, perquè hauria estat un Maddoff terrible! Hem viscut uns temps falsejats en què la manipulació ha estat absoluta. Teníem uns diners per fer coses que en realitat no existien. A la meva novel·la també es veu com en el fons tot és una gran mentida... La revolució castrista va ser el primer enfrontament llatinoamericà llibertari amb l'imperi del nord (que és com en deien dels EUA), però Castro finalment va acabar convertit en dictador. Ara, 50 anys després, és l'imperi del nord qui decideix obrir les restriccions a l'illa. Obama és el nou Castro.
Li agrada la Cuba de Batista?
No, al contrari. Aquella va ser una dictadura sanguinària, tot i que amb una elit molt culta. Conèixer el passat dóna les claus del present i en la novel·la pots veure com tot acaba sent circular. L'odi genera odi, i el maltractament, maltractament. És una obra densa, però vull mantenir l'apassionament del lector. És bàsic.
Hi surt un personatge basat en Errol Flynn, un enamorat de Cuba. Li va més que el Che?
El Che és necessari com a heroi, però jo el veig com una icona una mica buida de contingut.
¿Veu més contingut en Michelle Obama o en Carla Bruni?
M'agraden molt les dues. Són independents i professionals. I m'encanta que Obama li regalés una guitarra a Bruni i que abracés la reina. Si veus la reina d'Anglaterra, l'has d'abraçar!
¿També abraçaria alguna nova ministra de Zapatero?
M'agraden totes i crec que hem de poder analitzar com van vestides malgrat que he firmat el manifest en contra d'això. És que crec que, per sobre de la meva convicció, hi ha l'interès de lluitar contra el masclisme en tots els fronts. Però he de dir que les trobo les tres molt elegants.
Una paradoxa comprensible. Què em diu de Berlusconi?
No entenc com aquests líders poden subjugar els seus votants. Després del desafortunat comentari del càmping a L'Aquila s'ha disparat la seva popularitat. De fet, és increïble que jo treballi per a aquest senyor a la tele!
Una altra paradoxa, però l'hi perdonaran perquè avui probablement arrasaran.
Tenim forta competència! Ara el divendres, que no sabíem que existia televisivament, és un dia complicat. L'avantatge és que som quatre persones amb moltes hores de vol, ganes..., i tenim un decorat, uff!, fantàstic.
Aquí no faran un Y de repente fue ayer?
No, no. Tot és nou. La tele és present. Tot i que puc fer un auguri: crec que en el futur tots tindrem el nostre propi programa de televisió per internet, i els espectadors serem nosaltres mateixos.
