Canals

Si plou, res millor que un bon paraigua

Això és el que devia pensar Jack Brabham quan en els segons entrenaments del Gran Premi de Mònaco de l'any 1970 es va aturar al box i va fer un parell de voltes al circuit d'aquesta manera tan surrealista

Si la qua­li­tat de la imatge deixa molt a desit­jar –l'ori­gi­nal és una foto de 10x15, feta amb una càmera molt sen­zi­lla, i no dóna per més–, el que mos­tra, en canvi, és abso­lu­ta­ment impos­si­ble que deixi indi­fe­rent. Sí, un cotxe de fórmula 1 rodant al cir­cuit de Mònaco amb el seu pilot pro­te­gint-se de la pluja amb un parai­gua. I compte, no pas un pilot qual­se­vol, sinó Jack Brab­ham, tres vega­des campió del món (1950, 1960 i 1966) i, aquell dia, a l'edat de 44 anys com­plerts un mes abans.

El 8 de maig del 1970 (diven­dres) els segons entre­na­ments lliu­res del gran premi de Mònaco es van fer sota un cel grisós i amb plu­gims. Cap al final de sessió, va caure un xàfec i tot­hom es va anar atu­rant als boxs donant per bona la feina feta. Però, en un moment deter­mi­nat, el silenci que impe­rava als car­rers de Mon­te­carlo es va tren­car amb el bro­git del motor d'algú que va deci­dir tor­nar a la pista. I davant la incre­du­li­tat dels allà pre­sents, Jack Brab­ham es va per­me­tre fer dues vol­tes amb una mà al volant i l'altra sub­jec­tant un parai­gua.

Una imatge impa­ga­ble en el pre­ludi de la ter­cera prova del mun­dial d'aquell any i tenint com a pro­ta­go­nista l'home que el 7 de març havia gua­nyat a Kya­lami (Sud-àfrica) el pri­mer gran premi de la tem­po­rada i havia sor­tit des de la posició pre­fe­rent en el següent, el 19 d'abril al cir­cuit del Jarama, a Madrid. Una imatge del tot ini­ma­gi­na­ble en la F-1 actual. Només una pre­gunta: Quina seria la reacció de Ber­nie Eccles­tone si algú gosés fer això?

Un triomf que se'n va anar en orris en l'últim revolt

La nota distesa que Jack Brabham –constructor dels seus propis cotxes– va protagonitzar aquell divendres va ser simplement això, una anècdota qui sap amb quin motiu. A partir d'aquell moment, però, el divertiment va donar pas a la seriositat i rigorositat en la feina. Més encara quan, tenint present el bon inici de campionat, Brabham creia en les seves possibilitats de tornar a ser campió. Quart a la graella de sortida, el veterà pilot australià va guanyar una posició en l'arrencada del gran premi i es va situar rere Jackie Stewart (líder) i Chris Amon, posicions invariades durant 21 voltes (de 80). Al final de la 22a, Brabham va avançar per l'interior el March d'Amon i cinc voltes després Stewart (també amb March) abandonava amb problemes d'encesa del motor. Brabham quedava com a líder de la cursa però amb Amon sempre a poca distància, fins que en la volta 61 el neozelandès va plegar amb una bieleta de suspensió trencada. Amb més de 10 segons de marge sobre Jochen Rindt (Lotus), l'australià semblava anar directe cap al seu segon triomf a Mònaco. Però entre la calma amb què es va agafar les cinc últimes voltes, el temps que va perdre avançant un doblat i l'atac fulminant de Rindt, els últims metres de cursa van ser dels que fan posar dempeus el públic. Neguitós, Brabham va cometre en l'últim revolt (l'angle del Gasòmetre) un dels seus escassos errors. I Rindt en va dir bé.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.