Emili Caldas i Raurich, ‘en Míliu'
L'Emili Caldas i Raurich, en Míliu, ens ha deixat sense avisar, sobtadament. Va tenir una vida poc fàcil, però ell, a la seva manera, la va saber aprofitar al màxim. Sabíem que el seu cos esprimatxat tenia el cor delicat, però tothom el recordarà per la seva prodigiosa memòria per recitar les matrícules dels cotxes de la majoria de gent del poble. Quan ens vèiem, encara em solia preguntar: “Què, encara va bé el 1919, i el 9627, i la Montse?” M'ho deia d'una tirada. I acabava amb una rialla i l'inevitable: “M'agrada el teu riure.” A en Míliu ja no el veurem més al Centro, fent la canya, ni al camp de futbol en els partits del Cassà. Ja queden enrere els llargs anys que va fer de massatgista de l'equip de veterans del Centre Recreatiu. “Vols que et faci fregues a les cames?”, ens deia abans de sortir al camp. Però el seu moment de glòria durant els partits de futbol eren abans de començar i a les mitges parts; calçat amb les seves sabates de futbol –que, de fet, ja portava posades de casa– i amb el seu xandall blau marí, gaudia fent centrades, des de la banda, amb una delicadesa exquisida.
En Míliu ha guardat per sempre més les sabates de futbol i el seu botiquín, però he observat que l'escut de la UD Cassà farà el viatge amb ell penjat a la solapa de la seva americana.