Les tertúlies de mossèn Mel
Mossèn Josep Maria Melció –en Mel per als amics– és mort. Un atac de cor durant les vigílies de Nadal el va deixar pràcticament difunt, just el mateix dia en què jo rebia per correu la seva tradicional felicitació. Érem bons amics. L'estiu passat em va convidar a dinar i em va donar un bon consell: “Pere, no escriguis tant al diari criticant l'Església perquè molts ja no et llegeixen, sabent què diràs.“ Li vaig fer cas. En Mel va ser durant un temps corresponsal d'El Punt a Olot i sabia de què anava això de la premsa.
Fa cinc anys vam fer vacances al santuari de la Salut de Sant Feliu. Ell n'era el capellà. Llavors vam conèixer les seves qualitats d'animador de tertúlies. Cada vespre ens reuníem els estadants en una sala i ell responia tota mena de preguntes sobre el diví i l'humà. Tenia bons coneixements de teologia, era llegidor de llibres i tenia contactes amb gent molt diversa. És coneguda la seva amistat amb l'empresari de Castellfollit Ramon Sala i el secretari Narcís Puigdevall, amb els quals va donar a conèixer la comarca de l'Alta Garrotxa, a través de la publicació de llibres i articles sobre el paisatge, la gent i les esglésies romàniques que ajudaven a restaurar. En Mel anava amb la càmera a coll i il·lustrava els escrits amb magnífiques fotografies. En una de les tertúlies se les va tenir amb un altre capellà que no era tan avançat d'idees com ell. El tema era el misteri de la predestinació, és a dir, com es pot compaginar la llibertat de les persones amb el dogma de la saviesa de Déu, que ja sap per endavant què farà cadascun dels vius minut a minut i on anirem a petar després de la mort. Vam seguir el diàleg dels dos mossens amb gran atenció.
Els diumenges celebrava al santuari la missa del migdia. Començava recorrent el temple micròfon en mà tot preguntant a la gent d'on eren, interessant-se per les qüestions personals i col·lectives. Era del Fòrum Joan Alsina i en els seus sermons solia criticar el Vaticà. Un diumenge va arribar esbufegant: “És que ja he celebrat tres misses”, va dir. I mentre parlava se li movia la dentadura postissa. Ens va fer pena! I és que mossèn Mel era un de tants capellans d'avui, amb diverses parròquies a càrrec seu, amb problemes per pagar-se operacions no incloses en la Seguretat Social, que sovint sofreixen sols les malalties i fins la mort. Un trist final per a una persona que ha dedicat la seva vida al servei dels altres.
Mel, descansa en pau! Ja t'ho has ben merescut.