27. Antoni Pere Ferrer

El juliol del 1458, fill d'una família de la petita noblesa, fou escollit Antoni Pere Ferrer en representació del braç eclesiàstic. Doctor en dret, el papa Eugeni IV el nomenà prior de Santa Maria de Meià i paborde major de la seu de Barcelona. Posteriorment se'l destinà a dirigir l'abadia de Sant Pere de Rodes i, a instàncies del rei Alfons, fou l'encarregat de fer-se càrrec de l'abadia de Montserrat i posar punt final al conflicte amb les monjos de Montecassino. Ell mateix s'encarregà que el papa dictés una butlla per expulsar-los. El 1458 és el final d'una època. És l'any de la mort del rei Alfons, la reina Maria de Castella i el papa Calixt III. L'infant Joan, germà d'Alfons, va pujar al tron de la Corona d'Aragó. La seva política es caracteritzà per promoure els seus interessos a la Castella natal en detriment dels de la Catalunya mediterrània. Aquesta política i el tracte despòtic envers els membres de la seva pròpia família fou la llavor que va encendre una llarga guerra civil que començà el 1462 i que va durar una dècada. Dos anys abans, Joan II féu empresonar el seu fill Carles de Viana, que tenia les simpaties catalanes per rellevar el seu pare. Davant d'aquests fets, la Diputació creà el Consell del Principat perquè es pogués regir el país durant la imminent guerra i mentre restessin dissoltes les Corts. Carles morí el 1461, però això no aturà un enfrontament del qual ell mateix en va ser el pretext.