125. Josep Tarradellas i Joan

Josep Albert Fran­cesc Tar­ra­de­llas i Joan va néixer a Cer­velló, al Baix Llo­bre­gat, el 1899. La seva pri­mera acti­vi­tat política la du a terme el 1916 com a secre­tari de pro­pa­ganda del Cen­tre Auto­no­mista de Depen­dents del Comerç i de la Indústria, on es vin­cula a un pri­mer ide­ari cata­la­nista amb certs tocs inde­pen­den­tis­tes. En els anys següents col·labo­rarà acti­va­ment en diver­ses publi­ca­ci­ons.

Durant la dècada dels trenta és con­se­ller de Gover­nació, i assu­meix la tasca d'estruc­tu­rar inter­na­ment la Gene­ra­li­tat. D'altra banda, Tar­ra­de­llas serà l'encar­re­gat d'adap­tar l'antic edi­fici de l'Arse­nal a la Ciu­ta­de­lla per con­ver­tir-lo en la seu del Par­la­ment. Tar­ra­de­llas, en des­a­cord amb Macià, que no el nomena gover­na­dor civil de Bar­ce­lona, dimi­teix el 1933. Fins i tot l'arri­ben a expul­sar d'ERC, jun­ta­ment amb qua­tre dipu­tats díscols més. Això el porta a fun­dar el Par­tit Naci­o­na­lista Repu­blicà d'Esquerra, del qual serà secre­tari gene­ral i que forma grup propi al Par­la­ment, jun­ta­ment amb altres dipu­tats que aban­do­nen ERC.

El 1936 les cir­cumstàncies polítiques afa­vo­rei­xen la tor­nada dels mem­bres d'aquest par­tit al si d'Esquerra Repu­bli­cana. Durant tota la guerra, ocupa càrrecs i con­se­lle­ries fona­men­tals a la Gene­ra­li­tat, fins que el febrer del 1939, amb Bar­ce­lona ja ocu­pada pels fran­quis­tes, tras­passa la fron­tera acom­pa­nyant el mateix pre­si­dent Com­panys.

En pas­sar la fron­tera marxa a prop de Canes, on vivien la seva dona i el seu fill des de feia un cert temps. Mar­xen un temps molt curt a París i, arran de l'entrada de l'exèrcit nazi, tor­nen a Canes, on romandrà fins a finals del 1942. Durant els pri­mers mesos d'exili els com­panys encara el reco­nei­xen com a con­se­ller de Finan­ces i secre­tari gene­ral d'ERC. El 1940 Tar­ra­de­llas és detin­gut, a instàncies d'un diplomàtic espa­nyol. Resta cinc dies tan­cat a la presó de Mar­se­lla, d'on acaba sor­tint per les pres­si­ons d'alguns cònsols lla­ti­no­a­me­ri­cans i del mateix ambai­xa­dor espa­nyol. El 1941, però, torna a ser empre­so­nat. Aquest cop hi estarà tres mesos, ara a Ais de Pro­vença, i haurà d'afron­tar una petició d'extra­dició. Sor­to­sa­ment, i amb ajuts diver­sos, se'n podrà sor­tir.

La situ­ació de França l'obliga, jun­ta­ment amb altres diri­gents d'ERC, a fugir fins a Lau­sana. Des de Suïssa pri­mer i a París després, manté viu el con­tacte amb Irla, que li encar­re­garà la seva suc­cessió al cap­da­vant de la pre­sidència. Reu­nits a Mèxic, els polítics cata­lans pro­po­sen a Pau Casals que accepti la pre­sidència de la Gene­ra­li­tat, cosa que el músic rebutja. El 5 d'agost de 1954 es reu­neix per pri­mera i última vegada a l'exili, a Mèxic, el Par­la­ment, i Tar­ra­de­llas és esco­llit pre­si­dent.

Els anys sei­xanta i els pri­mers de la dècada dels setanta són d'una forta acti­vi­tat política, Tar­ra­de­llas demana infruc­tu­o­sa­ment la con­demna inter­na­ci­o­nal del règim fran­quista i al mateix temps bas­teix com­pli­ci­tats amb diver­sos sec­tors polítics, tant a l'exili com a l'inte­rior de Cata­lu­nya, tenint en compte la debi­li­tat del gene­ral Franco.