Pressa? Gens, tot al contrari

Fin­burgh engega el motor i imme­di­a­ta­ment sento el bram de la bèstia a pocs centímetres del meu cla­tell. I quan encara no he assi­mi­lat que no estic somi­ant, un soroll metàl·lic sec i incon­fu­si­ble em diu que el pilot acaba d'inse­rir la pri­mera marxa. El Ford es comença a moure cap a la pista i el meu cap es posa també en marxa. Em vénen a la ment aquells herois –no se'ls pot qua­li­fi­car d'una altra manera– que com­pe­tien a Le Mans durant 24 hores –en equips de només dos pilots, no com ara que són tres– amb aquest tipus de cot­xes. Penso en Jacky Ickx, Chris Amon, Pedro Rodríguez, Bruce McLa­ren, Dan Gur­ney... men­tre el GT 40 ja surt de la essa de final de recta prin­ci­pal del Cir­cuit i enfoca la tra­jectòria cap a la llarga corba parabòlica, i el pilot lluita amb la palanca del canvi per apu­jar mar­xes. “Entrar mar­xes és un drama i treure-les, també”, em con­firma poste­ri­or­ment. L'ambi­ent dins el cotxe em resulta indes­crip­ti­ble: la brus­que­dat del con­junt mecànic i els sorolls metàl·lics, el bor­bo­lleig de la gaso­lina dins els car­bu­ra­dors, la majes­tu­osa sono­ri­tat sense cap fil­tre d'aquest motor de vuit cilin­dres i la intensa flaire de gaso­lina que per­fuma l'habi­ta­cle. És cert, no anem gens de pressa –“El cotxe va bé, el que no hi va és el pro­pi­e­tari”, ens deia després Fin­burgh–, però no importa. Ni que sigui per una vegada, la velo­ci­tat la deixo en segon terme. És més, penso que com més lents anem, millor: més estona podré dis­fru­tar de l'experiència.

Quan el Ford s'atura davant dels boxs i he de bai­xar, em falta l'agi­li­tat que he tin­gut per pujar-hi. No deu ser, però, que tot m'ha sem­blat massa breu i el sub­cons­ci­ent en demana més?