11-S 2012, la majoria d'edat

La sentència del Tribunal Constitucional contra l'Estatut produeix a Catalunya el mateix efecte que una injecció d'adrenalina. El país desperta d'una llarga letargia de 33 anys, durant els quals el Principat ha intentat modernitzar la resta de l'Estat i ha cregut en l'autonomisme com a via per reformar un estat de matriu centralista. La vella Castella és l'autèntica guanyadora d'un duel històric, que es remunta més enrere de la Transició. Per aquest motiu, Catalunya inicia un procés de desancoratge a una velocitat que acabarà esdevenint meteòrica.

La primera prova que Catalunya ha passat de la desafecció a l'emprenyada es materialitza en la gran manifestació que el 10 de juliol del 2010 omple els carrers de Barcelona. Sota el lema “Som una nació. Nosaltres decidim” Òmnium Cultural, presidida per Muriel Casals, convoca tots els catalans al passeig de Gràcia de Barcelona per mostrar el rebuig del país a la sentència del Tribunal Constitucional. Segons les xifres de l'entitat, aquella manifestació –la primera d'una llarga llista de mobilitzacions massives– aplega 1.500.000 persones (1.100.000 segons la Guàrdia Urbana), mig milió més que la històrica de l'11 de setembre del 1977. Aquella demanava autonomia i aquesta es planyia per l'autonomia perduda per culpa d'un tribunal. Ara bé, el 10-J no hi va haver crits d'autonomia però sí molts, per primer cop, d'independència, acompanyats de milers d'estelades.

A la capçalera de la marxa, també per primer cop a la història, caminen el president Montilla (que rep una forta escridassada) i l'expresident Pujol, acompanyats pel president del Parlament Benach i dos destacats predecessors, Heribert Barrera i Joan Rigol, a banda de polítics de diverses formacions. Durant l'acte es llegeix un manifest que és tota una declaració d'intencions: “Catalunya, com tota nació, té dret –inalienable per cap constitució– de decidir lliurement el seu futur i aspirar, si ho vol, a la plena sobirania.”

La manifestació, per la seva dimensió, té conseqüències polítiques immediates. Convergència, Esquerra i Iniciativa anuncien que traslladaran a Madrid el rebuig frontal del poble català a l'esquilada del Constitucional i la federació nacionalista avisa als socialistes que no donarà suport als pressupostos de José Luis Rodríguez Zapatero, que governa en minoria a Madrid. Fins i tot es parla d'avançar al setembre les eleccions al Parlament. El president Montilla avança que es reunirà a La Moncloa amb Zapatero, mentre que els seus companys de partit a Catalunya intenten calmar les forces catalanes i fer-los veure que qualsevol queixa s'ha de pactar amb el PSOE a Madrid, perquè ells no trencaran la disciplina de vot a Madrid. Efectivament no ho fan. La unitat política catalana s'esquerda al Congrés i tots plegats fan el ridícul.

La unitat dels partits és fràgil, a diferència del que passa en la societat civil, que s'organitza ràpidament. Catorze dies després de la massiva manifestació barcelonina el president Zapatero visita Catalunya per assegurar que farà l'impossible per frenar el sobiranisme i invoca l'esperit de l'“Espanya plural”, que ningú sap veure enlloc. El 28 de novembre del 2010, Catalunya viu un nou tomb electoral. Artur Mas guanya per tercer cop les eleccions i aquest cop amb una majoria prou folgada per governar amb minoria però amb tranquil·litat.

CiU es torna a veure abocada a un pacte amb el PP per garantir l'aprovació dels pressupostos de la Generalitat del 2011, malgrat que els socialistes i Esquerra li retreuen que si pacta amb els conservadors és perquè vol. La conjuntura econòmica empeny l'Estat cap al grup de països que poden ser rescatats per la Unió Europea i tot plegat accelera el final de l'etapa Zapatero, que convoca eleccions el 20 de novembre. Les eleccions atorgaran al Partit Popular una victòria per una majoria aclaparadora –186 escons, deu per sobre de la majoria absoluta–, deixen el PSOE a la deriva i Catalunya sotmesa als capricis de Mariano Rajoy.

Amb la majoria absoluta el PP recupera els pitjors costums del darrer govern d'Aznar. Tiba tant la corda amb Catalunya que es trencarà. Els catalans estan farts de pagar i de patir el càstig de les retallades econòmiques que es veu obligada a fer una Generalitat escanyada financerament per les exigències econòmiques de l'Estat espanyol. Tot plegat desemboca en un esclat independentista l'11 de setembre del 2012 que agafa amb el peu canviat tota la classe política catalana i espanyola. Més d'un milió i mig de persones conflueixen a Barcelona vinguts d'arreu de Catalunya. La capital del país es converteix en el punt final de la reeditada Marxa de la Llibertat, que commemora les marxes no violentes que el 1976 impulsen entre molts altres Lluís Maria Xirinachs i Arcadi Oliveres per reclamar la recuperació de les llibertats bàsiques de Catalunya, l'Estatut del 1932 i l'amnistia dels presos polítics.

La manifestació de l'11 de setembre del 2012 és, amb tots els ets i uts, una mobilització indubtablement independentista que encapçalen l'ANC i l'Associació de Municipis per la Independència, parapetats darrere una pancarta que no deixa lloc a dubtes: “Catalunya, nou Estat d'Europa.” I així ho entenen també els centenars de mitjans de comunicació internacionals que descobreixen, entre sorpresos i incrèduls, que Catalunya és una nació que reclama el seu lloc com a estat sobirà a Europa i al món. L'acte es clou davant del parc de la Ciutadella, amb un abrandat discurs de la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, que flanquejada per representants de la societat civil deixa ben clar que Catalunya ja no mira a Madrid. Cerca el seu propi destí.

En acabar la manifestació, la presidenta de l'ANC i el de l'AMI són rebuts per la presidenta del Parlament, Núria de Gispert, que els garanteix que el president de la Generalitat els rebrà immediatament, tal com havien demanat públicament uns minuts abans. Tots dos van anunciar a la presidenta del Parlament que el que s'acabava de viure al carrer no era flor d'un dia, sinó la primera etapa d'un llarg recorregut que volien fer de pressa. Carme Forcadell li va fer avinent que des de l'ANC cercarien tots els suports institucionals necessaris perquè la massiva marxa de l'11 de setembre del 2012 “tingui conseqüències històriques”. Els desitjos de Forcadell es van acabar complint.