El PSC es crema
2013. Els socialistes mantenen una posició erràtica entorn del dret a decidir fins que finalment es queden en terra de ningú, la tercera via, decisió que anirà reduint el seu pes polític en cada nova elecció
de la Junta d'Extremadura
Article publicat al diari ‘El País'
Els socialistes han triat
el camí més costerut
en la dicotomia independista-unionista: el del mig. Són el partit de la tercera via –amb permís de Duran i Lleida–; els defensors que encara és possible redimir Espanya a través d'una estructura federal. Aquesta posició, que els ha fet ser erràtics vers el dret a decidir, ha cremat el partit a Catalunya.
No es pot dir, però, que el PSC ha negat l'existència d'un conflicte real d'encaix entre Catalunya i Espanya. José Montilla, quan encara era president, reconeixia al periodista Iñaki Gabilondo que tot i que “l'Espanya de les autonomies és molt més federal que centralista, les paraules i algunes institucions no volen reconèixer encara la realitat”. “Espanya no és mera suma de disset comunitats; a Espanya hi ha més nacions que l'espanyola”, deia. Han passat quatre anys des d'aquella conversa recollida al llibre Catalanisme i la situació s'ha radicalitzat i ha deixat els partidaris de la tercera via en un carril mort. Per bé que encara té alguns defensors al partit, mai en trobaran cap com Pere Navarro.
Pere Navarro, exalcalde de Terrassa, va defensar durant els gairebé tres anys que va estar al capdavant del PSC (desembre 2011-juny 2014) la solució federal a capa i espasa. La seva proposta, un cop més, a banda de ser rebutjada a Catalunya per la resta de forces sobiranistes i la ciutadania, no va trobar continuïtat al PSOE espanyol, immers en una crisi d'identitat per la transformació que ha experimentat el panorama polític espanyol. Tot plegat li va acabar costant el càrrec.
Navarro arriba al poder com a conseqüència del desgast que pateixen els socialistes arran de la seva indefinició després que el 2010 el Constitucional dictés sentència contra l'Estatut. La resolució judicial reforça ERC i empeny CiU i ICV a apujar el to de les seves reivindicacions. El PSC primer sembla apostar pel dret a decidir, però després fa marxa enrere. A Madrid, tot i que Rubalcaba juga a favor de Navarro, la majoria de barons socialistes no volen ni sentir-ne a parlar.
Al juny arriba la sentència contra l'Estatut, i al novembre el PSC perd la Generalitat, per la victòria de CiU però també perquè els socialistes perden 9 escons i 200.000 vots. Només obtenen 575.233 vots, que són el pitjor resultat en vots absoluts del partit des de la restauració de la Generalitat. A partir d'aquí tot el camí és de baixada. El 2011 les eleccions municipals certifiquen la deriva del PSC, que per primer cop perd la capital, Barcelona, i s'escola en vots i alcaldies a l'àrea metropolitana. El 2012, amb noves eleccions al Parlament, els electors castiguen, ara ja sí clarament, la indefinició política del PSC, que cedeix a Esquerra el lloc de segona força al Parlament. Respecte a les eleccions del 2010, i amb Pere Navarro de candidat, han perdut 8 escons més i més de 50.000 vots.
Com arriba el PSC fins aquí? És el resultat d'haver desconnectat de la ciutadania. A mesura que l'Estat tensa les relacions amb Catalunya, les posicions al país es polaritzen. Un discurs ambigu i que apel·la a un diàleg inexistent no té opcions de fer-se un lloc, sobretot perquè les forces d'esquerra, totes, s'han posat del costat del dret a decidir malgrat que com Iniciativa, no acabin d'ensenyar les seves cartes.
En la fotografia del panorama polític, els votants veuen el PSC al costat del PP i Ciutadans i això no agrada a bona part del seu electorat, que cerca refugi en altres forces o es queda a casa. Navarro, però, navega sense sentir el clam del passatge. Com es va negar tan bon punt va accedir a la primera secretaria a escoltar les veus dins del partit que demanaven que el PSC tornés a tenir grup propi al Congrés. Navarro no vol dissensions i, com a molt, acaba acceptant que el PSC es pugui desmarcar del PSOE al Congrés “en casos excepcionals relatius a assumptes d'especial interès per a Catalunya i el seu autogovern”. Foc d'encenalls.
Durant el 2012, Navarro inicia maniobres d'acostament a CiU i, trencant amb el que fins aleshores havia defensat el PSC, s'avé a negociar amb Madrid sobre el pacte fiscal com a alternativa als problemes de Catalunya. Pocs mesos després, però, i davant la proximitat dels comicis, Navarro fa un cop de cintura i s'allunya del partit de Mas, mentre que a Madrid pressiona al PSOE perquè doni suport al seu discurs federalista, cosa que obté de Rubalcaba.
El novembre del 2012 per primer cop en un acte electoral Navarro defensa el dret a decidir dels catalans i fins i tot l'alcalde de Cornellà i mà dreta de Navarro, Antonio Balmón, afirma que “vull un referèndum”. Finalment, el programa electoral del PSC ha inclòs la celebració d'una consulta i Navarro afirma públicament que “no es pot tenir por del que volem decidir”. “Hem de poder escollir on volem anar”, manté.
El discurs canvia després del desastre electoral. El desembre del 2012 Navarro anuncia que el PSC s'abstindrà en totes les votacions que hi hagi durant la legislatura sobre el dret a decidir. Ho ha donat a conèixer a la resta del grup parlamentari només uns minuts abans d'anunciar-ho. I encara va més lluny, el 23 de gener del 2013 dóna ordres expresses de votar en contra de la Declaració de Sobirania del Parlament. Cinc diputats s'inhibeixen de la votació: Joan Ignasi Elena, Marina Geli, Rocío Martínez-Sampere, Àngel Ros i Núria Ventura.
El vent no bufa a favor de Navarro: el cas Mercuri, les escoltes de La Camarga, l'enfrontament amb Chacón, la petició d'abdicació del rei, la proposta que es retiri el concert al País Basc i a Navarra... A més, el PSC continua prenent decisions contradictòries: al Congrés, amb l'excepció de Carme Chacón, els diputats catalans voten a favor que els catalans puguin exercir el dret a decidir previ acord amb el govern espanyol però a Catalunya s'autoexclouen del Pacte Nacional pel Dret a Decidir.
L'abril del 2014, la crisi al PSC adquireix un aire pintoresc quan una dona engalta un cop de puny a Navarro en una comunió i ell atribueix l'incident a “la tensió que genera el procés català”. A l'hora de la veritat, la dona confessa que l'ha agredit per un assumpte referent a l'etapa de Navarro a l'alcaldia de Terrassa.
L'aclaparadora derrota a les europees del 2014 són el detonant de la dimissió de Navarro. A partir d'aquí s'obre un ball de noms possibles per substituir-lo, però el que té més força és el de l'alcaldessa de Santa Coloma de Gramenet, Núria Parlón. La socialista no ho accepta i finalment serà un històric, Miquel Iceta, qui prengui el relleu de Navarro per convertir-se en la nova vella cara pública del PSC. Iceta modera el discurs, però
de moment res significatiu ha canviat.
Un PSC fora del PSC
El juliol del 2012 el sector més catalanista del PSC decideix fer pinya davant la deriva ideològica i el dirigisme que, diuen, s'ha instal·lat a la cúpula. L'exalcalde de Vilanova i la Geltrú Joan Ignasi Elena presenta el corrent crític Avancem, mentre que per altra banda s'organitza un grup heterogeni que demana un canvi de funcionament al partit. En formen part les exconselleres Montserrat Tura i Marina Geli; l'exconseller d'Economia Antoni Castells; l'alcalde de Lleida, Àngel Ros; el president del grup parlamentari, Joaquim Nadal; la diputada Laia Bonet; l'expresident del PSC Isidre Molas; el president del grup municipal socialista de Barcelona, Jordi Martí; el diputat Daniel Font; la regidora gironina Pia Bosch i l'exnúmero dos d'Economia Martí Carnisser, entre altres.
Uns mesos més tard, a l'octubre, la tensió puja dins el PSC quan el sector catalanista demana a la direcció que escolti el clam de la ciutadania pel dret a decidir i ho fa mitjançant un manifest que firmen més de 150 persones, entre elles pesos pesants del partit com
Ernest Maragall.
El desembre del 2012 la dolorosa derrota electoral porta els crítics a presentar una nova declaració en què reclamen “la imprescindible i urgent reconstrucció del projecte polític socialista”.
La votació en contra de la Declaració de Sobirania al Parlament el gener del 2013 acaba d'obrir les fissures del partit. Navarro sanciona econòmicament els diputats díscols, que no abandonen els escons. A l'agost Balmón atia el foc, en assegurar en un article publicat a El Periódico, que al PSC “hi sobren professionals del soroll sense cap rellevància actual que són utilitzats per fer grinyolar i desorientar les posicions del partit”. Els díscols se senten convidats a marxar i Navarro ha d'esmenar l'article de Balmón per evitar mals majors.
L'avanç del procés va trencant el PSC. Elena, Geli i Ventura el gener del 2014 voten al Congrés a favor de demanar que l'Estat cedeixi les competències per fer la consulta a Catalunya, en contra del vot del PSOE i dels diputats del PSC, cosa que pràcticament els situa fora del partit.
A la fi, Ernest Maragall es dóna de baixa del PSC i funda Nova Esquerra Catalana, que es presenta en coalició amb ERC a les europees. Maragall serà el número dos de la llista. El foc s'estén: deu dirigents del PSC de Girona, entre ells Nadal, deixen els càrrecs de l'executiva local i arreu del país destacats dirigents del territori o abandonen els càrrecs o fan les maletes.
L'arribada d'Iceta al poder provoca la marxa de Joan Ignasi Elena, mentre que Geli, Bosch, Ventura i Castells creen la plataforma Moviment Catalunya i l'exconsellera Montserrat Tura remarca el seu perfil lluny del partit.