Felip de la tercera via

El 2 de juny del 2014 els ciutadans de l'Estat espanyol, que d'un temps ençà no guanyen per a sotracs, es desperten amb la notícia que el rei Joan Carles I abdica la corona en el seu fill Felip. El monarca fa l'anunci mentre el seu successor està en ple vol tornant d'una visita a El Salvador i la reina Sofia és a Nova York.

Malgrat que feia temps que s'especulava amb la possibilitat que el rei cedís pas al seu fill, l'abdicació no deixa de ser una sorpresa, sobretot després que el monarca hagués reprès amb una certa intensitat la seva agenda internacional. Els cronistes consideren que hi ha diversos motius que expliquen la marxa reial: la possibilitat que un canvi electoral a les pròximes eleccions generals posi en qüestió la continuïtat de la monarquia; el fet que els escàndols que afecten la família reial (el cas Nóos, el presumpte afer de Joan Carles I amb Corinna) provoquen una davallada en picat de la seva acceptació popular i, finalment, la impossibilitat del rei de convertir-se en la peça clau que faci tornar Catalunya al corral espanyol.

Sigui com vulgui, el cas és que ens trobem davant un nou escenari que, sens dubte, afecta el procés català. L'encara príncep Felip i la seva cònjuge mantenen una bona relació amb Catalunya. Són prínceps de Girona i les seves visites a la capital del Gironès són relativament freqüents, vinculades sobretot al Fòrum Impulsa i a la fundació que porta el nom de Príncep de Girona. Això fa que els actors catalans que defensen l'encaix de Catalunya amb Espanya, i la represa del diàleg trencat amb Madrid, vegin en Felip VI la persona que farà possible la tercera via. Les paraules de Joan Carles I en el seu comiat per televisió semblen confirmar la tesi: “Felip està en plenes condicions per garantir l'estabilitat de la gran nació espanyola.”

Durant la tarda-vespre del mateix 2 de juny els diaris La Vanguardia, El Periódico, El País, El Mundo, ABC i La Razón publiquen edicions especials dedicades al relleu al capdavant de la Casa Reial. Els editorials dels rotatius, a banda de glossar la figura del monarca que abandona el càrrec, fan referència als reptes que Felip VI té al davant i, lògicament, entre aquests hi ha el “problema català”. La majoria aposten perquè Felip VI propiciï l'encaix que fins ara ha estat impossible. En aquest sentit és il·lustratiu l'editorial de la monàrquica La Vanguardia, que afirma: “L'abdicació del Monarca propicia un nou paradigma: temps de renovació, temps de flexibilitat, temps d'integració. Des d'aquest punt de vista estem convençuts que s'obre la porta per a una intel·ligent reforma de la Constitució del 1978. Sota aquest nou paradigma és legítim i necessari imaginar nous escenaris per a l'encaix de Catalunya a Espanya. Escenaris de pacte que no són fàcils, però que són possibles, escenaris de pacte que requereixen intel·ligència i tacte i que segur que trobarien el suport majoritari de la societat catalana en cas de materialitzar-se. El Rei no ha abdicat com a conseqüència de l'anomenada qüestió catalana, però la qüestió de Catalunya ha posat en primer pla la necessitat de profunds canvis polítics a Espanya.” Felip VI acaba de ser ungit com a Felip de la tercera via.

El Periódico reclama una “segona Transició” per tal que “Espanya superi l'actual crisi econòmica, política i territorial”. El rotatiu de Barcelona creu que s'obre una nova etapa en què “l'arquitectura territorial, amb l'eclosió del sobiranisme català en primeríssim primer pla, es converteix en el repte més important del futur monarca”.

Per la seva banda, tant El Punt Avui com l'Ara vinculen una part de la pressa de la decisió real al procés català. El primer adverteix que el fet que hi hagi certes veus que presenten Felip VI com a “futur àrbitre sòlid” en el conflicte territorial “pretén satisfer la denominada tercera via, per així poder salvar la unitat de l'Estat espanyol”. L'Ara, al seu torn, qüestionava més específicament la legitimitat del relleu, en tant que no es deixa als ciutadans espanyols votar si prefereixen monarquia o república.

Els diaris de la capital no obvien les conseqüències del procés català en el canvi de regent, però ho fan per presentar la figura del nou monarca com el garant de la unitat d'Espanya. El País ressalta “l'amenaça secessionista” i manifesta que “la nació [referint-se a l'espanyola, és clar] és la veritable font de legitimitat de la monarquia”. ABC i La Razón coincideixen que el relleu contribuirà a “garantir la unitat i la continuïtat de l'Estat”. Finalment, El Mundo considera: “El país es troba en aquests moments en una cruïlla. En aquesta mala maror li toca agafar el timó de la nau a Felip VI. Repetim que considerem que està capacitat per virar el rumb i enfilar l'horitzó de la vida política que els espanyols estan demanant a crits.”

No són només els mitjans de comunicació els que reflexionen sobre el paper que pot jugar Felip VI en la resolució de l'entrellat català. Un dels primers a explicitar públicament el suport al nou regent és Joaquim Gay de Montellà, president de Foment del Treball i destacat defensor de l'entesa amb Espanya. Per Gay de Montellà, “quan el príncep sigui rei afavorirà el diàleg i la negociació amb Catalunya; ell tindrà prou fortalesa i visió d'estat per evitar que Catalunya marxi d'Espanya”.

Les veus que assenyalen Felip VI com el borbó que pot conciliar les voluntats catalana i espanyola no arriben només des de Catalunya. Fins i tot José Antonio Zarzalejos, exdirector d'un mitjà com l'ABC, assegura: “Felip de Borbó pot obrir claus i establir un criteri d'equilibri i arbitratge institucional molt interessant per a Catalunya.” I encara hi afegia: “Felip VI és partidari de donar una sortida a la qüestió catalana en què no hi hagi ni vencedors, ni vençuts, una victòria compartida.”

Així, doncs, alguns pretenen fer creure a Catalunya que l'arribada de Felip VI al tron és una oportunitat de canviar-ho tot per, realment, no canviar res. Els opinadors especulen que Felip VI pot ser l'impulsor d'una reforma de la Constitució en clau federal mentre que altres, a Catalunya, sospesen l'opció de compartir monarca amb Espanya si esdevenim un país independent. A la llarga, l'objectiu seria reintegrar Catalunya dins un mateix estat, reconciliació que seria possible gràcies al monarca. En totes les hipòtesis, doncs, Felip VI no juga el paper de regent moderat que deixa que una part del territori se li escapi, sinó que es converteix en un instrument més de fre al procés d'independència.

Felip VI, com reconeixerà el president Mas, donarà mostres el mateix dia que pren possessió del càrrec que res ha canviat –“és el discurs que hem sentit sempre”, diu després de la coronació–. En la seva al·locució –que Mas no aplaudeix– el nou rei espanyol reafirma la seva “fe en la unitat d'Espanya, de la qual la Corona és un símbol”. L'únic gest, folklòric: clou el discurs donant les gràcies en les llengües cooficials de l'Estat. Punt final de la tercera via monàrquica.

En una intervenció anterior, pocs dies abans de ser coronat, l'encara príncep havia afirmat a Navarra: “Permeteu-me que reiteri que dedicaré totes les meves forces, amb esperança i il·lusió, a l'apassionant tasca de seguir servint els espanyols, la nostra estimada Espanya: una nació, una comunitat social i política unida i diversa que enfonsa les seves arrels en una història mil·lenària.”

Ja amb relació al 9-N, un grup d'empresaris de l'Ibex 35 es presenten a Felip VI amb una proposta estrafolària: que el rei s'avingui que la consulta tiri endavant a Catalunya a canvi que es pugui votar en dues urnes. En una es recolliria la pregunta de la consulta tal com la promouen els partits catalans i el govern de la Generalitat; en l'altra es recollirà l'opinió dels catalans sobre una eventual reforma de la Constitució per solucionar l'encaix de Catalunya dins d'Espanya. La diferència entre les dues urnes és que mentre que la pregunta catalana només tindria valor consultiu, la impulsada per l'Estat tindria categoria de llei orgànica. Surrealisme pur.