Aurora Bertrana Salazar

La filla de l'escriptor Prudenci Bertrana va destacar dins la literatura catalana per la seva singular personalitat inquieta, temperamental, aventurera, independent i poc convencional. Viatgera impenitent, va ser autora d'una àmplia bibliografia, especialment pel que fa a llibres de viatges. A diferència d'altres autors a qui l'èxit els costa arribar, ella el va tenir des del primer llibre, Paradisos oceànics, que va ser un escàndol en la societat del seu temps, ja que el fet que una dona escrivís sobre paradisos exòtics va causar impressió. Ella mateixa explica en les seves memòries que va ser una de les seves èpoques de més plenitud personal i literària: «Fou el moment de més plenitud de la meva vida, uns anys d'entesa i de cordialitat amb la família, amb els amics i amb el públic que m'escoltava i em llegia.»

El 1923 havia marxat a Ginebra per estudiar música i va ser allà on va conèixer l'enginyer Denys Choffat, amb qui es va casar i amb qui el 1926 es va traslladar a Tahití, d'on va sortir Paradisos oceànics. Quan el 1930 van tornar a Catalunya, Aurora Bertrana va continuar escrivint novel·les, fent conferències i col·laborant en publicacions de l'època enmig del menysteniment de la crítica i del poc reconeixement dels lectors. De fet, va ser no només gràcies als seus llibres sinó també als seus articles a la premsa que aquesta escriptora es va convertir en una de les veus femenines dels cercles esquerrans. Tot i que l'experiència a Tahití va marcar la seva vida, pensament i obra, una vegada a Catalunya Aurora Bertrana es va comprometre en els canvis polítics, socials i culturals de l'època. El 1933 es va presentar com a candidata al Congrés de la República per Esquerra Republicana, però en perdre va abandonar la política. De fet, el 1935 va decidir anar tota sola al Marroc per estudiar i donar a conèixer el paper de la dona musulmana. Quan va esclatar la guerra va tornar a Barcelona i es va separar del seu marit, que havia passat a la zona franquista. El 1938 es va exiliar a Suïssa, on va continuar escrivint tant en català com en francès. El 1949 va obtenir permís per tornar a Catalunya i va reprendre la producció literària a través de novel·les i de contes d'estil senzill i popular. D'aquesta època destaquen la biografia del seu pare i les seves memòries.