Miquel Santaló Parvorell

Va arri­bar de l'Empordà, va pas­sar per Girona, Madrid, i final­ment va morir a Gua­da­la­jara, Mèxic, en la que va ser una de les mol­tes epo­pe­ies dels homes que van creure en la república, l'ense­nya­ment i la cul­tura. Miquel San­taló era fill de Joan San­taló i Rabassó, mes­tre rural, i Fran­cesca Par­vo­rell Pla­nas. Va néixer a Vilaür el 1888 i amb els seus ger­mans, Pere i Sil­ves­tre, va com­par­tir la vocació pedagògica del pare i va estu­diar pri­mer a Girona, on també va fer d'aju­dant de bar­ber, i després a l'Escola Nor­mal de Bar­ce­lona (1905-1907), on es va vin­cu­lar amb el grup de mes­tres que impul­sa­ven la reno­vació pedagògica en l'escola pública. El 1908 va viat­jar a París per per­fec­ci­o­nar el seu francès. L'any següent, va començar a exer­cir a Girona com a mes­tre aju­dant. El 1910 va gua­nyar per opo­sició una plaça de mes­tre naci­o­nal (el cos esta­tal del sec­tor), i va exer­cir a con­ti­nu­ació a Gua­da­la­jara i a la colònia infan­til del Sana­tori Marítim de Pedrosa (Cantàbria), que orga­nit­zava el Museo Pedagógico Naci­o­nal. El 1915 es va matri­cu­lar a l'Escola Supe­rior de Magis­teri de Madrid, ciu­tat on el 1918 va com­ple­tar els estu­dis. Va ser nome­nat pro­fes­sor d'història a l'Escola Nor­mal de Zamora, plaça que va per­mu­tar per la de geo­gra­fia (que va cons­ti­tuir la seva espe­ci­a­lit­zació pre­fe­rent) a Segòvia i, final­ment, per la mateixa a Girona, on es va ins­tal·lar encara durant el 1918, en una situ­ació ja de més esta­bi­li­tat pro­fes­si­o­nal. En aquesta ciu­tat va ser amic de Car­les i Dàrius Rahola, en aquesta ciu­tat va ini­ciar la seva actu­ació política inte­grant-se en el Cen­tre d'Unió Repu­bli­cana de Girona, i col·labo­rant assídua­ment amb arti­cles de tema polític i d'esde­ve­ni­ments locals –pri­mer només en cas­tellà i a par­tir de 1920 també en català– a El Auto­no­mista. Va arri­bar a ser alcalde de Girona del 1931 al 1933. A més, va exer­cir de dipu­tat al Congrés, no va aban­do­nar mai aquest escó per la cir­cums­cripció de Girona i el va reva­li­dar suc­ces­si­va­ment a totes les elec­ci­ons legis­la­ti­ves de la República, minis­tre de Comu­ni­ca­ci­ons i con­se­ller dele­gat del govern de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya. Així mateix, va col·labo­rar com a arti­cu­lista polític i de temes locals al diari El Auto­no­mista. El 1919 va ser un dels fun­da­dors del Grup Excur­si­o­nista i Espor­tiu Gironí (GEiEG), del qual va ser vice­pre­si­dent el 1924. També va ser un dels fun­da­dors d'Esquerra Repu­bli­cana de Cata­lu­nya, el 1931. L'1 de febrer del 1939 va assis­tir a l'última sessió de les Corts repu­bli­ca­nes, cele­brada a Figue­res, i tot seguit va mar­xar a l'exili, pri­mer a França i a par­tir del 1942, a Mèxic.