Josep Claret Rubira

Va ser un dels prin­ci­pals impul­sors del raci­o­na­lisme en els anys trenta. Fill d'un mes­tre d'obres, es va titu­lar a l'Escola d'Arqui­tec­tura de Bar­ce­lona l'any 1933, va exer­cir la pro­fessió durant cin­quanta anys. Els seus ini­cis varen estar mar­cats per la col·labo­ració amb l'arqui­tecte raci­o­na­lista Josep Lluís Sert, mit­jançant el qual es va ins­criure en el Gatc­pac (Grup d'Arqui­tec­tes i Tècnics Cata­lans per al Progrés d'Arqui­tec­tura Con­tem­porània). Va ser un divul­ga­dor de l'arqui­tec­tura del Movi­ment Modern a Girona, en l'assumpció de les for­mu­la­ci­ons de Le Cor­bu­sier; i va cons­truir els edi­fi­cis més reco­ne­guts de la seva car­rera, entre d'altres el Xalet Tarrús, la Casa Coll i la des­a­pa­re­guda Casa Pla. A més, Claret, va for­mar part de la mítica revista Hèlix, en la qual també col·labo­ra­ven S. Dalí, J.V. Foix o L. Buñuel; va par­ti­ci­par en expo­si­ci­ons inter­na­ci­o­nals a les gale­ries Dal­mau de Bar­ce­lona; i la seva obra va ser valo­rada per crítics de la importància de J.R. Maso­li­ver o S. Guasch. Va escriure en publi­ca­ci­ons, com la bar­ce­lo­nina D'Ací i d'allà, la madri­le­nya Filo­sofía y letras o la giro­nina Víctors, i també en L'auto­no­mista de D. Rahola. L'esclat de la Guerra Civil suposa un gir en la seva car­rera pro­fes­si­o­nal, que el porta a resi­dir a Maó des del 1941 fins a ben entrats els anys cin­quanta. El seu retorn defi­ni­tiu a Girona va coin­ci­dir amb el crei­xe­ment econòmic dels sei­xanta, en el qual la seva obra hi té un paper des­ta­cat. D'aquests anys són l'Ins­ti­tut Vicens Vives, l'església de Sant Sal­va­dor d'Horta i els blocs veïns de la Devesa.