Necrològiques

A l'amic Joan Paredes

En Joan ens ha dei­xat. Recor­dant-lo no puc dei­xar d'escriure unes rat­lles en la seva memòria quan el seu record encara és ben viu.

La nos­tra vida ha estat paral·lela. Ens trobàrem a La Salle en aquells gri­sos anys qua­ranta i cin­quanta de la post­guerra, però el seu record i amis­tat per­du­rarà per sem­pre. Ja en aquells anys juve­nils eren mol­tes les seves inqui­e­tuds. M'enco­manà el seu espe­rit obser­va­dor quan pas­sant per un pont de l'Onyar em deia que havia de comp­tar els pilars del pont i obser­var detin­gu­da­ment tot el que pas­sava al vol­tant.

Aquest espe­rit i el com­promís cívic van ser sem­pre la raó de la seva vida. Va lide­rar i pre­si­dir l'Aspi­ran­tat i Joven­tut d'Acció Catòlica, en diver­ses sec­ci­ons i eta­pes. Excel·lent espor­tista, des­ta­cava en fut­bol, ping-pong, excur­si­o­nisme, tea­tre, escol­tisme... Un cop casat amb la Carme ens integràrem en els equips de matri­mo­nis de la Mare de Déu, el Girona 9. Una de les dar­re­res reu­ni­ons men­su­als de l'equip d'aquells anys, pre­si­dida pel bisbe Jubany, tingué lloc al seu pis dels Sale­si­ans, avui Can Gibert del Pla, on celebràrem una con­fessió comu­nitària, una nove­tat d'aquells anys post­con­ci­li­ars. En Joan tenia dipo­si­ta­des mol­tes espe­ran­ces en aquell con­cili.

Ja en els dar­rers anys del fran­quisme les seves inqui­e­tuds i el seu pro­gres­sisme el por­ta­ren a l'acti­visme cul­tu­ral i polític. Lluità a fons pel català, per Cata­lu­nya i per la democràcia, sem­pre amb les seves con­vic­ci­ons humanísti­ques i cris­ti­a­nes al davant. Ja en la Tran­sició entrà com
a regi­dor a l'Ajun­ta­ment de Girona.
El Par­la­ment, en les seves dife­rents eta­pes polítiques, també fou el seu camp de lluita i actu­ació, com molt bé expli­cava aquest diari en l'edició de diven­dres pas­sat.

Ja jubi­lat, estudià a la uni­ver­si­tat i com a huma­nista comu­ni­tari que era es dedicà a divul­gar la filo­so­fia d'Emma­nuel Mou­nier. També fou durant uns mesos direc­tor de Càritas. Dar­re­ra­ment ens retrobàvem sovint i el con­vidàrem a for­mar part del club de lec­tura de Gicor.

Les seves inter­ven­ci­ons aquests dar­rers dos anys han estat sem­pre mesu­ra­des i posi­ti­ves pels que hem tin­gut la sort d'estar al seu cos­tat.
El tro­ba­rem molt a fal­tar.

Amb aques­tes parau­les he vol­gut dei­xar constància d'alguna ves­sant menys cone­guda d'en Nitu, com també agrair-li la seva amis­tat i tot el que ha fet per al país i per a la ciu­ta­da­nia. Tots els que l'hem cone­gut el recor­da­rem sem­pre amb afecte, igual­ment com estem al cos­tat de la seva esposa Carme i la família.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.

Publicat a