Necrològiques

Pere Bassols, només el sol

En Pere i jo vàrem estrenar junts el nou pavelló de Fontajau com a auditori de concerts, amb quatre mil persones més i El Último de la Fila, un 5 d'octubre de 1993; expliquen les cròniques periodístiques de l'endemà de l'actuació que “Manolo García es va endinsar fins més enllà de mitja pista –entre el públic– mentre interpretava Querida Milagros.” El que no relaten és el que recordava en Pere al seu Facebook ara fa quatre dies, que García es va situar entre nosaltres dos i el vam acompanyar –bramant pel seu micro– amb “He visto a los hombres llorar como niños; he visto a la muerte como un ave extraña, planear en silencio sobre los caminos, devorar a un sol que es tuyo y es mío.” Xalàvem com adolescents. Xalem!

Els amics d'Òmnium Cultural de Santa Coloma, els del club de lectura farnesenc, els de l'Assemblea Nacional local, els dels viatges a buscar teatre a Barcelona en autobús directe des de Santa Coloma a qualsevol platea del cap i casal, les colomenques i els colomencs... parlaran d'en Pere, el recordaran sempre: la seva ingent capacitat de treball per la lectura, la llengua, la presentació de llibres, el debat literari i el polític, l'organització de sortides... les passejades pel parc de Sant Salvador i la selva enllà.

Ens varem conèixer, en Pere i jo, a finals dels vuitanta a l'impremta Pagès d'Anglès. Varem connectar ràpidament. L'olor de tinta sempre ajuda. Treballàvem i ens explicàvem les penes i les alegries, aquestes a partir dels divendres. Recordo avui el perfum del cotxe d'en Pere (no em feu dir el model) dels caps de setmana. Persona sensible com poques, el deixava a consciència, com una patena, després d'una dura setmana amunt i avall com a comercial. Tots dos damunt aquell vehicle ens prometíem mil aventures que després concretàvem em mil riures, mentre Joe Cocker rebobinava la casset en un bucle perfecte. Enrere quedaven la seva participació en els moviments de renovació pedagògica del tardofranquisme al Barcelonès, la construcció de cooperatives de pares, mares i professors per gestionar una nova escola; enrere, la seva granja, a Cornellà del Terri (Angel of Harlem/U2), d'ànecs i patés; enrere, la seva petita editora amb en Pep de Riudarenes. Avui, diríem que era un emprenedor. Avui, en Pere tornaria a pixar-se de riure.

En Pere és d'aquelles persones que tothom necessita tenir com a amic de l'ànima: un optimista fins i tot en les situacions més difícils, personals i humanes o col·lectives com a país. Gràcies, Pere, al teu costat he estat un pessimista amb sort, i t'ho dec a tu. Començant per la Carme i el cap d'any del 92 a Granollers. I seguint pels entrepans al bar Sport mentre vibràvem amb el Barça de Cruyff entrenador, les revetlles de sant Pere que organitzaves, el rap rostit (que et va quedar “molt fi”) que cuinaves, L'Argolla que regentaves, la qualitat de la teva cuina, les xefles compatides... del tros de cor de la Janis i de l'Only the lonely (Només el sol), de Roy Orbison, tu ja saps del que et parlo. Per davant, sempre, l'estimació permanent als seus bessons, la Marta i en Jordi, i el seu afecte mitòman per la música, la lectura, la terra i el coneixement a l'engròs. La petita pàtria que va veure néixer Espriu i estiuejar Vinyoli recordarà sempre Bassols. Lola, canta amb mi: Estimat Pere.

Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.