El comunicador humanista

Carles Capdevila era un periodista atípic. Amb la seva singularitat en l’exercici de la professió –Jordi Évole li donava ahir les gràcies “per haver demostrat que aquest no és un ofici per a cínics”– hi tenen molt a veure la ironia i l’humor amb què va construir part d’una etapa professional, la de guionista a Malalts de tele (1998-2000) i com a director i presentador d’Alguna pregunta més, a El matí de Catalunya Ràdio (2000-2007), del qual posteriorment va crear la versió televisiva per a TV3 amb l’APM (2004-2008). Amb l’humor es diuen moltes veritats, en aquest ofici. La ironia és, però, un gènere arriscat. Es riu i es fa reflexionar. I es connecta amb l’audiència. Així neix l’empatia i la figura del comunicador. La mirada periodística de Carles Capdevila era la d’aquesta actitud vital “El to irònic, el bon humor, és el que faig servir a la vida”, explicava en una de les seves últimes entrevistes, a l’abril.

Capdevila era un comunicador i a partir d’Eduqueu les criatures (2006-2010), a la ràdio, i Qui els va parir (2008), a la tele, va emprendre una tasca divulgadora en el camp de l’educació, a través de conferències i xerrades, fent sobresortir el perfil humanista d’un director de diari que escrivia articles com Petons d’una mare o sobre la gent “a qui li brillen els ulls”: “Quedaria cada dia amb algú que té un somni. I trobo cada dia més gent amb els ulls tristos a les seves feines.”

A Carles Capdevila li brillaven els ulls. En una de les últimes converses amb Antoni Bassas, explicava que li agradava escriure, perquè volia ser útil i ser llegit, i, si ho feia des del cor, arribava al cor. En el seus articles, Capdevila parlava de veritats íntimes, de por i de plorar, i sobre aquest despullament personal a través de les pàgines d’un diari, deia el següent: “Hi ha periodistes que volen influir en el govern, canviar ministres... a mi m’interessa molt més influir en la persona, que es llevi més contenta, se senti més compresa o menys sola.”