«Invisibles» molt poc reals

La tele quan vol retratar una realitat hi posa una càmera i amb això ja la desvirtua. Si a més s'aposta per espectacularitzar-la i crear un format de prime time atractiu, tot i que la intenció pot ser bona, el resultat no pot ser mai real. Antena 3 va estrenar fa una setmana Invisibles, un format original de la BBC però que aquí veiem com un encreuament de 21 días i ¡Qué más quisiera yo! aplicat als sense sostre. És a dir, cinc famosos abandonats amb un sac de dormir per Madrid i que expliquen en primera persona com sobreviuen. Les trampes són moltes. La més evident és la presència de la càmera: tenen sempre algú allà, hi parlen per desfogar-se. Algun cop s'usa càmera oculta, però també hi ha primers plans seus parlant amb gent que teòricament no pot reconèixer-los. I aquesta és l'altra: ens escatimen tots els cops que els reconeixen (i, per això, els ajuden); no és creïble que perquè Sofía Mazagatos es posi una gorra ningú noti que és ella. L'espai parla d'«experiència límit» i de «vida crua i hostil». En realitat és un experiment –de 10 dies de gener, després saben que tornen al confort– que potser ajuda a divulgar una realitat (tot i que ho faria millor un documental), però no acaba d'entretenir, que és el que es busca en introduir famosos.