El «CQC» femení

La quarta versió de Caiga quien caiga –avui Cuatro n'emetrà el segon programa– ha buscat la diferència i ha donat les tres cadires de la taula a dones. Un CQC femení. Està bé com a promoció –i era el pas lògic després d'haver incorporat en la tercera versió (la de la Sexta) la primera reportera femenina–, però la diferència hauria d'acabar aquí, en la superfície. I sembla que en són conscients, perquè el gag inicial va ser una paròdia sobre «buscar el costat sensible de l'actualitat» orquestrada per Manel Fuentes, Arturo Valls i Juanra Bonet –el trio de la segona versió de Tele 5–, disfressats d'elles. Va ser el millor d'una estrena, en què hi va haver un excés de seccions –i no les que havien dit: de moment ni Curso de ética periodística ni famosos fent de reporters convidats– i les presentadores, totes actrius, van estar correctes (Millán un xic sobreactuada). Els reportatges van començar fluixos i van millorar en el tram final (en conjunt, millor les reporteres que els reporters). El nou CQC dura dues hores! Llarguíssim. Això sí, en l'horari adequat, els dels inicis, la sobretaula dels diumenges. És un motiu més per una comparació en què sempre perdran. Els ho va deixar clar Fuentes: «Total, tothom seguirà dient que el millor CQC és el de Wyoming.»