Comunicació

HBO

Al cor de la pandèmia

Una minisèrie documental de Fèlix Colomer ens acosta a malalts, sanitaris i famílies de Sabadell els mesos més durs de la Covid-19

“Fugir de les cor­bes, de les xifres, del dia a dia i del bom­bar­deig de notícies i que els pro­ta­go­nis­tes siguin la base de la història. La Covid és dins l’hos­pi­tal i afecta les per­so­nes.” Aquest és l’objec­tiu que es va pro­po­sar el direc­tor Fèlix Colo­mer quan va entrar a rodar Vitals a l’hos­pi­tal Taulí de Saba­dell, el març de l’any pas­sat, en el pit­jor moment de la pri­mera onada de la Covid-19. Pri­mer ell sol amb la càmera, amb el suport de la pro­duc­tora saba­de­llenca Forest Film, però l’equip va anar crei­xent, s’hi va incor­po­rar la pro­duc­tora El Ter­rat i va aca­bar entrant-hi HBO Europa. Aquest diu­menge, 7 de febrer, la pla­ta­forma de con­tin­guts estrena a tota Europa els tres epi­so­dis de la minisèrie Vitals, d’una hora de durada cadas­cun.

Direc­tor del pre­miat docu­men­tal Sasha, entre d’altres tre­balls, Fèlix Colo­mer (Saba­dell, 1993) va tenir notícies de pri­mera mà de la greu situ­ació que vivien els hos­pi­tals, segons explica en una entre­vista a El Punt Avui: “Un amic meu que és trau­matòleg de l’hos­pi­tal del Mar em va dir: «El que està pas­sant aquests dies a l’hos­pi­tal és molt bèstia, has de fer un docu­men­tal en algun hos­pi­tal que et deixi entrar». I vam tenir la sort que quan vaig expli­car el pro­jecte al Taulí van con­fiar en mi, em van obrir les por­tes. Vam començar a fer el segui­ment de dife­rents per­so­nat­ges, tant paci­ents com sani­ta­ris.”

Mirada dife­rent

La pers­pec­tiva és molt dife­rent de la que apor­ten les nom­bro­ses infor­ma­ci­ons que ens arri­ben: “Vitals fuig de l’actu­a­li­tat, que mol­tes vega­des és un pro­blema; això és el que va interes­sar HBO d’entre les dese­nes de pro­pos­tes que van rebre rela­ci­o­na­des amb la Covid. La cosa no és el què, sinó el com. Som uns pri­vi­le­gi­ats, hem pogut estar dins l’hos­pi­tal, a les habi­ta­ci­ons i a les cases dels fami­li­ars, i hem pogut rodar les coses quan pas­sen, quan ho viuen els pro­ta­go­nis­tes, no ens les han hagut d’expli­car.” L’objec­tiu, diu el jove docu­men­ta­lista, “ha estat fer d’inter­me­di­ari, posar al cen­tre i que vegi exac­ta­ment com ho viuen els que de cop han tin­gut la Covid.”

“La Covid-19 treu el millor de les per­so­nes?”, li pre­gun­tem. Va estar rodant el docu­men­tal a l’hos­pi­tal Taulí entre el març i el juny de l’any pas­sat. “En el cas de la gent que ho ha vis­cut de més a prop, sí. En el cas de la gent que no, mol­tes vega­des treu el pit­jor de les per­so­nes. No sem­pre, evi­dent­ment.”

Una de les coses que sor­pre­nen d’aquest impac­tant i emo­tiu docu­men­tal és la diver­si­tat de tes­ti­mo­nis i com obren les por­tes a ser fil­mats fins i tot en moments durs, de dolor, de llàgri­mes. “És sor­pre­nent, però ha estat molt més fàcil del que jo espe­rava –con­fessa el direc­tor–. En el cas dels paci­ents, entrava a les habi­ta­ci­ons, em pre­sen­tava, els expli­cava el pro­jecte i els deia que el seu tes­ti­moni podia ser impor­tant, que a fora s’estava expli­cant de manera molt dife­rent de com era a dins, i tot­hom va dir que sí. No vam tenir cap no de ningú. Ens esta­ven rega­lant el seu temps en els moments més fràgils, quan se sen­tien més sols i des­es­pe­rats, i ens dei­xa­ven ser allà.”

Tris­tesa i ale­gria
Vitals té una àmplia gamma d’emo­ci­ons: el dolor, la por, l’espe­rança, la il·lusió, la soli­da­ri­tat, l’ale­gria.... “L’emoció i l’impacte que et pot donar el docu­men­tal nosal­tres l’hem vis­cut dins l’hos­pi­tal –explica Fèlix Colo­mer–, i no només en el sen­tit de la tris­tesa i la duresa, que són pre­sents al docu­men­tal. També hi ha moments d’ale­gria autoim­po­sada, que la neces­si­tes perquè si no et tor­nes boig; hi ha l’espe­rança que té tot­hom i, sobre­tot, la soli­da­ri­tat allà dins i a fora, a nivell fami­liar. És una oda a l’opti­misme dins del pes­si­misme i la duresa de tot ple­gat.” Posa l’exem­ple d’un moment que va ser molt emo­tiu per a ell: “Estava amb la càmera i vaig veure que el Cèsar [un malalt] reco­nei­xia la Sílvia només perquè li donava la mà, i jo plo­rava dar­rera la càmera inten­tant dis­si­mu­lar.”. Tots dos per­so­nat­ges són a la foto­gra­fia que acom­pa­nya aquest arti­cle.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia