Òscar Camps i Lucía Caram

La imatge d’Aylan Kurdi, el nen sirià d’origen kurd de tres anys que va morir ofegat a la costa de Turquia el 2015 mentre intentava arribar a Europa, va sacsejar consciències. I va ser el desencadenant perquè Òscar Camps, el fundador i director de l’ONG Proactiva Open Arms, es llancés a fer el que ja feia uns dies que li voltava pel cap. “Al setembre tancàvem en un magatzem tot el material que fèiem servir per a totes les platges on la meva empresa de socorristes treballava, i allà s’estava fins al juliol següent, mentre a Grècia i Turquia moria gent a l’aigua. La imatge d’Aylan va ser el «Prou, ho he de fer, ja!»” Camps va oferir la seva empresa “a tothom” que tenia un paper en aquella crisi i, en vista del “silenci més absolut”, se n’hi va anar. El primer estiu van rescatar més de 14.000 persones. Tot i les traves contínues que ha hagut de superar, l’ONG que dirigeix ja n’ha rescatat més de 65.000. “I nosaltres acollim els que rescata l’Òscar.” Qui diu això és sor Lucía Caram, la monja que dirigeix la Fundació del Convent de Santa Clara, a Manresa, i el projecte Invulnerables, contra la pobresa infantil. El Punt Avui els va reunir a primers de juny, ja que Camps havia de tornar al mar, en el vaixell Astral, al port de Badalona.

Caram, en aquell 2015, lluitava per tirar endavant els projectes de la fundació. “Havia començat uns anys abans com una plataforma solidària.” L’any 2008, “amb la crisi expulsant famílies del sistema”, cada matí atenien al convent unes 10 persones que necessitaven menjar; l’abril del 2009 ja eren 45 famílies, 400 el 2011, i actualment “la fundació dona servei a 2.100 famílies, el 10% de la població de Manresa”. A més, a principis de la crisi financera, segons diu, “el 95% de la gent que ateníem eren immigrants; en pocs anys la situació es va girar i el 2012 el 70% dels atesos ja eren autòctons”. Camps també recorda, amb pesar, aquells primers dies a Lesbos, entre el setembre i l’octubre del 2015, “quan ningú, absolutament ningú, ajudava els migrants que arribaven a la costa”. Es calcula que per aquesta ruta en van arribar 900.000. El responsable d’Open Arms va enregistrar amb el seu mòbil un petit vídeo d’un rescat i TV3 el va emetre. El punt d’inflexió, però, es va donar després que un fotoperiodista se’ls colés en una de les barques de rescat –“que muntàvem amb les restes que abandonaven els migrants perquè no ens deixaven dur el nostre material”– i el vídeo que va enregistrar sortís per l’agència internacional Reuters.

A l’octubre, recorda Camps, “i després que per la cara decidíssim portar motos d’aigua cap allà”, hi va haver el naufragi més important conegut a l’Egeu. “Van caure a l’aigua més de 400 persones que viatjaven en un vaixell de fusta; vam estar hores treballant i en vam treure 280 del mar. Allà, els guardacostes grecs es van adonar que no estaven preparats: els seus vaixells eren antidisturbis del mar, amb canons d’aigua..., però sense possibilitat d’ajudar ningú.” El mateix ex-primer ministre grec, Alexis Tsipras, els va trucar per felicitar-los i els va oferir ajuda, una ajuda, però, que va durar ben poc a causa de la pressió de l’opinió pública grega.

Ni Camps ni Caram creuen que la situació hagi millorat en aquests anys. “Si no hi ha un canvi de polítiques –argumenta la religiosa–, no anirem bé.” “Els polítics de dretes o els mal anomenats d’esquerres només treballen per retroalimentar-se, no hi ha polítiques transformadores, i s’acaba vivint amb l’impuls de determinades pressions”, sentencia. Camps és més “radical”: “Estem davant de sectes polítiques, no de partits; només hi ha improvisacions que duren una legislatura. Som davant de polítics de pa sucat amb oli, no hi ha, i es troben a faltar, estadistes.” Tots dos són especialment crítics amb la classe política, a qui responsabilitzen de la manca de política migratòria. El responsable de l’ONG considera que “la crisi migratòria la té el país que no està preparat per assumir la immigració i més si es té en compte que aquest és un fenomen mundial al llarg del temps: un 3,4% de la població mundial migra, com ho demostren els estudis que s’han fet des dels anys seixanta”. “A més –hi afegeix–, només un 18% dels africans que migren tenen com a destí Europa.”

La política actual, per a tots dos, “es basa en frenar que arribin, s’ha deixat guanyar el discurs de l’extrema dreta”. “La gent es creu el discurs dels bars: durant els anys 2019 i 2020 només el 33% de la immigració irregular va arribar a Espanya en pastera, la resta ho va fer en avió per Barajas o el Prat”, exemplifica Camps. “Quan jo estudiava ens explicaven que els conquistadors d’Amèrica es preguntaven, a nivell teològic, si els indígenes eren persones, si tenien ànima, i ara passa el mateix: són meres estadístiques.” “És pitjor –assegura Camps–, perquè els fem servir per a les feines que ningú vol fer.” “Els que poden entrar en aquest sistema, perquè molts no poden o sí que hi són, com passa ara, són expulsats en treure’ls els permisos que ja tenien i els aboquem a delinquir”, rebla Caram.

La mitjana d’edat a l’Àfrica és de 18 anys, mentre que a Europa supera els 40, i a Espanya la piràmide d’edat ja està invertida, amb una població envellida. “La meva generació –explica Camps– som uns set milions de persones, amb professions qualificades, que desapareixerem d’un dia a altre del mercat laboral. Algú hi ha pensat? On són els que ens han de substituir?” Caram ho té clar: “Nosaltres tenim acollides persones molt qualificades i s’ha de decidir si les volem acabar de formar i integrar al mercat laboral, on generaran recursos per a les pensions del futur, o si les volem amagar, mantenir-les en una situació de marginació i abocar-les a la delinqüència.” “Hem de començar a veure la immigració com una oportunitat”, rebla la religiosa.

Camps defensa que aquestes decisions són deliberades, polítiques, “com ho és tancar mil joves en un CIE, al sol, amb poc menjar; saps perfectament que hi haurà incidents, perquè és el que busquen, poder dir que són violents”. Per al responsable d’Open Arms, si es complís la carta de Drets Humans, l’Estatut dels Refugiats o la Convenció de Ginebra, ja tindríem molt de guanyat. “Sí –aprofundeix Caram–, però és que Europa paga perquè no arribin; són persones que tenen un preu però no un valor.” En aquest sentit, Camps té clar que “el que passa és que estem en mans de dictadures disfressades de democràcies que extorqueixen els governs europeus jugant amb les vides de les persones”.

Tant Camps com Caram han rebut el guardó de Català de l’Any i tots dos valoren que “és la societat civil qui estira el carro, no les administracions, i menys els polítics”. “Als polítics els hem d’exigir –diu Caram– que facin la seva feina, però és la gent, amb els seus valors, qui ens ajuda.” Tot i això, tots dos reben amenaces, fins i tot de mort, per la seva feina: “Quan et persegueixen és que et consideren una amenaça i això ja m’està bé”, sentencia Camps.