Dona molesta

La dona és la caricatura perfecta. Sobretot en la comèdia, que contribueix a accentuar-la. De Sexo en Nueva York ens han quedat els còctels amb final feliç. En defensaré sempre el primer episodi, en el qual la protagonista es dirigia a l'espectador –el que es diu trencar la quarta paret– i parlava obertament de les necessitats sexuals d'una dona, a tall de fals documental, una transgressió per a l'època, una recerca antropològica sobre les relacions afectives entre homes i dones. Però al final es van imposar les sabates i els martinis. Sort que Lena Dunham va idear Girls, un salt endavant qualitatiu i sense talons d'agulla, deixant enrere fantasia i maniquins; una identificació més real en totes les mides. En un rol autoparòdic –la dona se'n riu de si mateixa sense sentir-se mofa de la pallassada– hi ha la Sharon de Catastrophe. Hi ha papers, vestits fets a mida, com el de la protagonista de Miranda, una comèdia, un projecte personal de l'actriu Miranda Hart que porta a l'extrem la caricatura: poc femenina, apersonada, tímida, amb facilitat per posar-se en ridícul… i soltera. La paraula clau. Fins i tot Bridget Jones –s'acaba d'estrenar una nova pel·lícula– va ser una pionera en tots aquests clixés. Ha aparegut, però, una nova dona, incòmoda, i que no encaixa en aquests paràmetres, en la caricatura. I això en televisió, és més que reconfortant. És la protagonista de Fleabag , de BBC3. L'actriu, Phoebe Waller-Bridge lidera una sèrie també d'autor: pensada inicialment per al teatre, construïda amb monòlegs, també interpel·la l'espectador. És un humor que traspassa els límits, a tall de diari personal, es mostra completa, complexa, sense voler agradar tothom. La veiem riure, plorar, flirtejar al bus, discutir amb la germana i masturbar-se mirant un discurs d'Obama. “Sóc encara feminista si miro porno?” Agra i reflexiva, no ens deixa indiferents, sap fer-nos riure amb la intimitat, amb els problemes familiars diaris i aconsegueix treure la caricatura a la dona.