El cantó fosc de les sèries

El món, a les sèries clàssiques, tendia a l'estabilitat, a una certa recerca de la felicitat; a aquest the end amb final complaent, un cop s'haguessin resolt els conflictes, els daltabaixos, inevitables però sempre amb solució. Cada episodi, una narració amb començament, desenvolupament i desenllaç amb els seus personatges arquetips; sense sorpreses. La satisfacció era precisament la predictibilitat de tot plegat. Al capdavall, es plantejava una concepció paradisíaca del món. Això era abans. Abans que la televisió deixés el tron, el ceptre que la investia com a pantalla única, hegemònica. I abans que Shakespeare irrompís en escena. I, amb el do de la paraula del bard anglès, i arrossegant tota la tradició del teatre isabelí, van revertir aquest món idíl·lic de les sèries, un viratge a l'obscuritat, no només acceptat pel públic, sinó aplaudit. I va ser en nom de Shakespeare, a més, que la ficció seriada audiovisual, les sèries, va adquirir aquesta pàtina artística que se li havia negat, sempre un art menor.

De com Shakespeare s'ha fet popular en l'imaginari contemporani, i d'aquests canvis, no només en els arcs narratius de les ficcions, sinó també de la concepció del món que tenim ara, en van parlar dimarts al vespre els assagistes i professors de comunicació audiovisual a la Universitat Pompeu Fabra Xavier Pérez i Jordi Balló, en la primera conferència del cicle Temps de sèries, a la seu de CaixaForum a Girona. Pérez i Balló, autors del llibre El mundo, un escenario. Shakespeare, el guionista invisible (Anagrama, 2015), van fer referència a aquest moment de transformació amb sèries claus com Los Soprano i Twin Peaks tot detectant-ne les referències que hi ha seminals en les tragèdies i drames del bard anglès, més enllà de quedar-se amb la sinopsi de la trama: la primera, el cap de la màfia local es confessa dels pecats a la psicoanalista i la descoberta del cadàver d'una noia esdevé el desllorigador no tant per descobrir qui és l'assassí –no importa i, si ho preguntem ara, segur que els espectadors no ho recorden–, sinó per fer el retrat d'una comunitat on la idea del mal hi és molt present.

Perquè aquest viratge a l'obscuritat de l'era shakesperiana de la ficció exemplifica, amb les sèries en què els personatges malignes triomfen, on l'heroi no ha de solucionar-ho tot, on no hi ha decepció quan no hi ha un final explicatiu, concloent–perquè en la vida tampoc hi és– la complexitat del món d'ara. “La vida no té explicació fàcil, el que és important és el que passa pel mig”, va dir Xavier Pérez en un moment de la conferència, un pensament de reflexió i realitat. En el seu anàlisi, extens, detallista, acadèmic, Xavier Pérez va exemplificar el pòsit de Shakespeare en sèries que han contribuït a aquest canvi. De Perdidos, amb un final qüestionat però d'acord amb la idea que no hi ha resposta per a tot, hi va detectar La tempesta, de Shakespeare, i Hamlet com a model per a moltes sèries contemporànies que reflecteixen les misèries familiars o en una sèrie com Sons of Anarchy. Les comparacions continuen amb Joc de trons, a la qual sempre acompanya l'adjectiu shakesperià i que no fa més que engrandir i esplaiar la Guerra de les Dues Roses entre els York i els Lancaster o entre els Lannister i els Stark. I en una dia d'eleccions, Macbeth, Ricard III i tota les obres de la monarquia britànica shakesperiana incloses en la magnífica The Hollow Crown havien d'aparèixer amb el nom de House of Cards.