Un diari per al Priorat

Des de fa uns tres mesos, surt cada quinze dies (de moment, no pot fer-ho cada setmana) l'anomenat Diari del Priorat, una publicació engegada per les forces vives periodístiques d'aquesta comarca, les quals, sabent que no hi ha infraestructura per publicar cada dia, tenen la voluntat –almenys un cop per setmana– que aquest periòdic sigui el de referència de la nòmina comarcal, que no va més enllà dels deu mil habitants, tants com els d'una o dues illes de l'Eixample barceloní.

De manera que cal felicitar aquest nou intent prioratí per dotar-se d'un mitjà de comunicació que relligui i reinterpreti l'actualitat de tots els pobles d'aquests costers de llicorell i bancals de pedra seca, on tan difícil, en els temps heroics de mules i matxos, ha estat fer pujar els ceps.

De moment, aquest Diari del Priorat –que cobreix de manera «independent», com diu el subtítol, aquesta comarca i el Baix Camp Nord– ja ha tret set números al carrer i, durant tot aquest temps, ha consolidat una redacció a Falset, corresponsals a tots els pobles i un equip administratiu (que cerca amb delit el mannà publicitari, el del suport institucional i un bon tou de subscriptors), tot plegat sota la direcció de Carles Figuerola, periodista i professor universitari, home que es coneix el terreny i que va tenir la gosadia, amb un petit grup d'utòpics concrets, de crear Edicions Meridional On Line SL, que és l'empresa editora del producte.

Per la meva molt antiga relació amb el Priorat em satisfà que els fulls d'aquest diari –elaborats, com diu el primer editorial del 25 de setembre, des de la comarca, per a la comarca i al seu servei– circulin per les cases i pels espais de sociabilitat establerts: cafès, centres públics, ajuntaments, botigues, casals, escoles, etc. Tot plegat, com diu aquell editorial, a fi de «convertir la complexa orografia prioratina d'alts turons i fondes valls en canals de comunicació i no d'aïllament».

Així ha de ser. Hi ajudaran, sens dubte, els anomenats creadors d'opinió, és a dir, tota aquella gent (periodistes, escriptors, professors, historiadors, pagesos, mestres, activistes del territori, en definitiva) que ja fa temps, sovint amb els mitjans més precaris, intenten dotar aquest clap entranyable de país d'això que ara se'n diu un discurs, que no és altra cosa que la síntesi verbal entre humanitat local i paisatge.

Així, doncs, quan veig els noms que conec que forgen l'opinió d'aquest diari (Toni Orensanz, Jaume Nolla, Pere Audí, Roser Vernet, Joan Salvador Vernet, Carles Prats, Miquel Martorell, Tate Cabré, Jordi Soldevila, Josep M. Planas, Agustí Massip, Jordi Martí Font o Carles Pastrana) penso que estem salvats. Són gent de lletra, adobada en la poesia, el periodisme, l'assaig, la història, el sindicalisme agrari, el cooperativisme i les lluites territorials. Què més podem demanar per a una comarca que s'ha dessagnat demogràficament durant tants anys? Des de Reus, els donen suport dos pesos pesats de la nostra cultura més arrelada: els senyors Xavier Amorós i Ramon Amigó, testimonis d'una llarga fidelitat poètica i onomàstica i toponímica a aquestes serralades, a aquests bancals, a aquests humils focs demogràfics que encara mantenen el caliu.

El periodisme, doncs, ha de tornar –tot fent comprendre els fenòmens generals– a la seva base local, que no vol dir localista, sinó localitzada, partint de la idea –més clara que mai– que qualsevol punt de la geografia de la Terra és central en ell mateix i que, per tant, no ha de veure's sotmès a la dependència asfixiant d'un centre absorbent, neutralitzador de diferències culturals i devorador de recursos.