Que tinguem sort

El final d'El cor de la ciutat no va ser apoteòsic: alguns tancaments de temporada havien estat millors, però com a mínim es va acostar al nivell de fa uns anys després d'unes últimes etapes més fluixes. Va ser un final en què es va apostar més per l'emotivitat que per la sorpresa. Cal destacar l'escena entre la Montse i en Narcís, per sobre fins i tot del clàssic: en Peris perdonant el David i desitjant-li una altra oportunitat. Va ser un final dedicat als personatges de sempre –les trames d'en Fidel i en Beni, per exemple, es van tancar el dia abans– i va usar en Marcel i en Fede per fer el típic contrapunt d'humor. Però, potser, per l'últim dia no calia. Va ser un final que va reunir a l'últim moment un munt de personatges antics, però va ser molt fugaçment i va fer enyorar encara més La nit al cor. Ahir calia més que mai. En conjunt, va ser un final per a tots els seguidors, els antics que van tornar per un dia i els fidels fins al final. I per sobre de tot va ser un final (massa?) feliç. Tot i que no han acabat d'arreglar les trames que havien espatllat aquesta tardor (tan bé que estaven en Fede i en Marcel aparellats, i en David i la Marta a París), no hi va haver cap final dolent per a ningú. La K cantava Que tinguem sort; ells n'han tingut. I nosaltres, durant 9 anys, 3 mesos i 12 dies.