La segona (i última) d'«Hay alguien ahí»

El millor de la segona temporada d'Hay alguien ahí, estrenada dimecres a Cuatro, és que serà l'última. És d'agrair que es prioritzi la coherència del guió a l'allargament d'una ficció que funciona. I és que Hay alguien ahí era la sèrie més vista de Cuatro quan es va decidir que hi hauria una segona etapa i prou. Ara, però, ha tornat fluixíssima d'audiència: un 5,2%. Hi ha qui parla de mala programació perquè competia amb Los protegidos, però no crec que comparteixin gaire públic: una és més de terror i misteri i l'altra, familiar, tot i que usi algun recurs paranormal. Senzillament cal reconèixer que el capítol d'Hay alguien ahí va ser fluix. Només començar van desmuntar el cop d'efecte final de la temporada anterior (ara resulta que Clara no està morta), fent que l'espectador se sentís en certa manera estafat. També provoca sensació d'estafa que al final Iván, la clau de tot, no sigui ningú ja conegut. Quan hi ha la incògnita d'una identitat en una sèrie, l'audiència juga a endevinar qui és. I aquí el joc ha estat inútil: és un nou personatge. I ja en són massa. Em temo que alguns (com el de Carlos Bardem) es perdran en trames secundàries mancades d'interès. El millor, com deia, és que hi ha un final clar i no serà precipitat.