«Caso abierto», a l'ombra fins l'últim dia

Dins del batibull de sèries procedimentals que arriben dels Estats Units, Jerry Bruckheimer comença a perdre l'hegemonia. L'any passat li van cancel·lar Sin rastro i ara s'acaba de confirmar que Caso abierto tampoc continuarà la tardor que ve. Caso abierto sempre ha estat la germana petita, pobra, de la família –parlo d'èxits mitjans i grans; deixo de banda els fiascos efímers d'una temporada–, a l'ombra de l'omnipotent CSI i al seu dia també de Sin rastro. Tant als EUA com sobretot a l'Estat espanyol, on va tenir la dissort d'anar a parar a TVE i tampoc ha aconseguit després despuntar a La Sexta, Lilly Rush i la resta de detectius de la freda Filadèlfia que desenterren casos antics han passat (immerescudament) desapercebuts, tapats per les grans de Bruckheimer. I justament és la que ha aconseguit alguns capítols més rodons. Amb l'acurada banda sonora, sempre d'acord amb l'any del cas, la combinació d'imatges dels dos temps –passat i present– i una reconstrucció dels fets «de lluny a prop», Caso abierto ha fixat una estructura pròpia, que també és cert que amb el temps ha deixat en evidència alguns trucs i trampes. I començava a ser repetitiva. Set anys ja està bé, és un bon balanç.