“Per màgic, les primeres carxofes de l’any, les que es fan esperar!”

Per diversos motius. Perquè hi ha hagut molta mort, i això és brutal. Però també ha estat brutal el comportament de la gent, tan obedient i solidària, els nostres professionals de la salut i els de la neteja. I també les conseqüències econòmiques i la quantitat d’ERTO que hi ha hagut, així com la gestió perquè no hagin cobrat. No ha estat fàcil, suposo, però en altres països bé que s’han unit per tirar endavant. Per brutalitat, atorgar la culpa a algú i treure’s la seva de sobre.

La primera setmana, com un descans, ja que el meu ritme és accelerat. La segona, ja buscava solucions i, a partir de la tercera, ja les aplicava per sortir vius de tot això. Treballant igual, però d’una altra manera, per tirar endavant la Taverna del Ciri, Panot Restaurant i tot allò que engloba Gastronomia Brutal. I sort, per a la meva salut mental, que els del gimnàs em van deixar màquines per exercitar a casa i deixar de saltar a corda, que ja m’estava castigant els turmells!

La gent s’ha adonat que no sap comprar. I no ho dic pas pel paper de vàter, la farina i el llevat, sinó perquè anaven a comprar massivament o massa poc. Era difícil organitzar el rebost i la nevera. Això és perquè abans no menjàvem tant a casa, no s’hi feien tots els àpats: esmorzar, dinar, berenar, sopar, ressopó, vermut, refresc... I el qui no cuinava n’ha hagut d’aprendre. I també era de les poques activitats que es podien fer confinats. També ni que fos per posar a les xarxes alguna cosa que havies fet. A alguns els sortien pans de pessic i a d’altres, bunyols (en el sentit de nyap).

Originàriament, a Catalunya, com a tota la Mediterrània, la terra era pobra i la cuina catalana va necessitar el comerç i l’aprenentatge de tot allò que importava, incorporant ingredients. Per voluptuositat i reconeixement, a mi m’agrada la cuina modernista, la que jo practico, quan als restaurants es va donar valor a tot allò que es feia a casa. És el moment en què es professionalitza la cuina. Un altre gran moment de la cuina catalana és la de fa vint anys, amb els germans Adrià, Roca i Carme Ruscalleda.

Cuines és un programa mes didàctic, en què un cuiner professional explica trucs, encara que no m’agrada dir-ne així, perquè els trucs els fans els mags. Si de cas, aquells recursos que tenim els cuiners per facilitar la feina.M’agrada més ser efectiu que efectista i això es el que explico al programa. Joc de cartes és pur entreteniment, més que gastronomia, però, de pas, ofereix una mostra dels restaurants del país. Cuines al limit que volia ser emès abans, és un híbrid entre els dos. Es tracta de posar-me un repte en directe i cuinar un primer, un segon i unes postres en vint minuts i amb allò que tenim a la nevera. El rodatge és complex, amb càmeres robotitzades i sense assistents. És un format en què se’m pot putejar si es vol i saber si el que he fet serà brutal o brunyol!

La preproducció ja ha començat. A veure què ens trobem. Volem fer un homenatge al sector de la restauració, que està molt fotut.

I tant, anar-hi i descobrir-ne de nous. També moltes de tornar a cuinar per als clients. Fer la meva feina, que és purament vocacional, de servei i d’agradar a la gent oferint-los un àpat. Sobretot del que tinc ganes és d’estar amb el meu equip: viure, treballar, gaudir, sentir... Que torni aquell rock’n’roll a la cuina i al menjador.

A mi el que m’agrada és la cuina catalana, en tota la seva extensió. Puc menjar de tot, sobretot seguint la temporalitat. El que és màgic és aquella cosa que tinc només en aquell moment. Aquelles primeres carxofes de l’any que es fan esperar! Anar al camp d’en Xavier al Baix Llobregat i tallar-ne una de la carxofera, treure-li la fullaraca i i menjar-me-la crua. La mongeta del ganxet, les verdines del novembre, el moment del préssec i la pera de Sant Joan que ja tenim aquí, les figues... Són luxes perquè t’has d’esperar un any i quan les tens, signifiquen que ets viu!