HBO
De la Iglesia i el dimoni
El cineasta estrenarà diumenge la sèrie ‘30 monedas’, amb Eduard Fernández en el paper d’un capellà, boxejador i expresidiari que s’enfronta a un complot
“Els capellans normalment són homes tous, amb dits carnosos. Que un capellà sigui un boxejador, que ha estat a la presó, armat fins a les dents, com també ho era Angulo a El día de la bestia, és una idea que m’encanta.” Ho deia Álex de la Iglesia, home de paraula fàcil que fabrica titulars cada tres frases, en el passat Festival de Sitges. Hi va presentar el primer capítol de 30 monedas , una sèrie de vuit episodis que HBO estrena aquest diumenge (oferirà un nou capítol cada setmana), i que sembla, pel que n’hem pogut veure i el fet d’haver-se presentat en la Mostra de Venècia, que farà parlar molt. Els altres protagonistes són Megan Montaner, Miguel Ángel Silvestre, Macarena Gómez, Manolo Solo i Pepón Nieto. Álex de la Iglesia ha coescrit el guió, com és habitual, amb Jorge Guerricaechevarría.
Per començar, pel seu protagonista, un Eduard Fernández que, pel director basc, “és el millor actor d’Espanya”: “A la sèrie és absolutament al·lucinant el treball que fa”, diu. L’argument arrenca en un poblet de Castella, on una vaca embarassada pareix un nen. A partir d’aquí, es va teixint un argument que gira al voltant d’un complot internacional, amb escenes a ciutats com Roma, Jerusalem, Nova York... –explica Álex de la Iglesia–. “Jo participo d’aquest punt psicòtic de Cecil B. DeMille, de començar amb un terratrèmol i tirar cap amunt –diu amb humor el director–. Ho intento. De vegades ho aconsegueixo i d’altres, no. Aquesta vegada crec que ho he aconseguit.”
Retorn a ‘la bèstia’
Déu, el diable, Judes –a qui fa referència el títol de 30 monedas–, un capellà disposat a lluitar contra el mal... Els ingredients de la sèrie remeten al que va ser el primer gran èxit d’Álex de la Iglesia, El día de la bestia (1995). “No ha estat reprendre el tema; sempre el tinc present al cap des de fa molt de temps”, precisa el director, i s’esplaia, esperonat pels periodistes, a parlar de la religió: “Jo em considero practicant, expressió que sempre m’ha fet molta gràcia: m’imaginava un senyor amb una injecció a casa. Em considero catòlic, perquè crec, o m’agradaria creure. Això és una frase de la sèrie: «Creure és voler creure.»” El catolicisme, a més, té elements que li resulten atractius: “L’aspecte fascinant d’aquesta religió és que l’única manera d’entrar al club és reconèixer que existeix el mal. Per ser cristià, has de creure en el dimoni, que hi ha una entitat que és el mal i hi has de lluitar en contra.”
La sèrie reflecteix aquestes contradiccions: “El pare Vergara [Eduard Fernández] s’adona que Déu és totpoderós. Totes les desgràcies formen part d’un pla diví. Aleshores, quin és el paper de Judes? Quin és el nostre paper en la història? Fem el que volem o allò que Déu ens diu que fem?”
El cineasta va comentar les pel·lícules de terror que més l’han influenciat: La cosa, Alien i L’exorcista. “Després de veure L’exorcista vaig anar a missa tres dies seguits, estava aterrit”, bromeja. Aquests films van superar els malsons del públic: “Què és millor, suggerir o mostrar? Precisament el cinema és mostrar. Tu has d’aconseguir ser millor rodant que l’espectador somiant. Només ho aconsegueixen els grans. Ridley Scott pensa un monstre que mai ningú havia pensat ni havia tingut al cap. Per això ens fa tanta por, perquè l a nostra capacitat onírica no és superior a la capacitat representativa de Ridley.”