Dèries?

Mai he entès que els successos ocupin espais importants en un informatiu seriós. Entenc, per exemple, que Tele5, en la seva croada alarmista i esgrogueïda, hagi pres una decisió: el 80% de les informacions han de ser successos. Això és una línia editorial i, per tant, d'aquí no els mourà ningú fins que no canviïn els amos, l'accionariat de l'empresa o vés a saber què. No deixa de sorprendre'm, però, que esdeveniments luctuosos i necrològics ocupin més espai del que ocuparia un breu en un diari d'informació general. Aquest passat cap de setmana ha estat especialment carregat de notícies d'aquest tipus: un nen polonès ha mort ofegat a Andalusia, s'ha practicat l'autòpsia a un nen alemany que va morir a Còrdova en estranyes circumstàncies, un infant de 3 anys ha mort a la platja de Castelló d'Empúries sepultat per la sorra... Prou, no? Quina necessitat hi ha que ens assabentem d'aquests tristos successos més enllà de donar-ne fe i ja està? Cal enviar càmeres a l'indret dels fets i filmar compulsivament no se sap ben bé què? Cal fer connexions en directe? Ja vam parlar fa uns dies del cas de la jove morta a l'accident del Tibidabo, de les reaccions i misèries que s'hi van adherir d'immediat. I temo que tot plegat fa de mal resoldre, perquè aquest tipus de coses continuaran passant sempre i continuaran sent notícia per molt que prediquem en el desert. I tal vegada és lògic i normal que així sigui. Tal vegada sí que és rellevant burxar-hi amb el bisturí ben esmolat. I tal vegada totes aquestes consideracions només siguin dèries d'un crític sense criteri.