Maria Barbal i Maria Mercè Roca

Maria Bar­bal i Maria Mercè Roca, dues figu­res clau de la lite­ra­tura en català, es retro­ben amb ale­gria, mal­grat les difi­cul­tats que la pandèmia imposa ara mateix en qual­se­vol encon­tre. Feli­ci­ta­ci­ons a la Maria pel recent Premi d’Honor de les Lle­tres Cata­la­nes. A par­tir d’aquí, la con­versa entre les dues escrip­to­res, velles cone­gu­des, flu­eix sense pro­ble­mes, com un riu prop de la desem­bo­ca­dura, plàcid, ample i sense obs­ta­cles. Tot un plaer.

Quan van començar a escriure? Quan se’ls va des­per­tar el cuc de l’escrip­tura? Maria Bar­bal explica que en l’ado­lescència, a l’ins­ti­tut Mont­ser­rat, on estu­di­ava. “Vaig escriure uns ver­sos i amb una com­pa­nya que es deia Eulàlia Sol­sona, i que anys més tard vaig des­co­brir que era ger­mana d’en Ramon Sol­sona, ens els van pen­jar en un suro a la classe. Eren un sen­ti­ment d’ado­lescència”, recorda. “D’aquí fins a Pedra de tar­tera, que és la meva pri­mera novel·la, pas­sarà un temps en què escriure es va pre­sen­tar com una cosa agra­da­ble, com una manera d’expres­sar un sen­ti­ment, fos de tris­tesa, de frus­tració o d’ale­gria. I prou. Pedra de tar­tera, en canvi, ja sor­geix d’un impuls més fort, que és el tema de la injustícia, de la guerra, de la post­guerra, una cosa que em ve d’herència fami­li­arNo és ja un des­fo­ga­ment de sen­ti­ments, sinó la volun­tat d’inten­tar res­pon­dre per què havia pas­sat tot allò que no podia enten­dre”, diu Bar­bal.

Maria Mercè Roca, en canvi, va començar a escriure una mica més tard i d’una manera molt lli­gada a la seva vida per­so­nal. “Em vaig casar molt jove, als dinou anys, i em vaig sepa­rar al cap d’un any i amb una nena petita. Vaig tro­bar-me que totes les meves ami­gues vivien una vida de noies joves de vint anys i jo tre­ba­llava i cui­dava la meva filla. Tot ple­gat amb un gran sen­ti­ment de frus­tració. Va ser lla­vors quan vaig començar a escriure, uns tex­tos molt curts”, recorda Roca, que remarca que, en aquell moment, no tenia pre­sent res del món de l’escrip­tura que va anar apre­nent amb el pas del temps.“No sabia què era una veu, ni una pri­mera o una ter­cera per­sona, ni l’estruc­tura d’una novel·la. Però quan escri­via allò m’agra­dava”, explica l’autora, que amb aquells tre­balls va obte­nir el seu pri­mer reco­nei­xe­ment, ser fina­lista al premi Just Casero de novel·la curta.

Quan van ser cons­ci­ents que eren escrip­to­res? Quan se’n van con­si­de­rar? En el cas de Maria Mercè Roca, va pas­sar molt temps des que va començar a escriure i a publi­car. “Va ser una eti­queta que em van posar els altres. Mai vaig dir: «Jo soc escrip­tora.» Més aviat em feia ver­go­nya i un res­pecte molt gran”, asse­gura.

Maria Bar­bal diu que va ser un “des­co­bri­ment estrany i res­pectuós” veure que la qua­li­fi­ca­ven com a escrip­tora després de Pedra de tar­tera. “Però és només després d’haver-la publi­cat i d’aquests comen­ta­ris que em començo a pre­gun­tar si vull escriure alguna cosa més. Era una cosa que no m’havia plan­te­jat mai. No havia fet cap pro­jecció. Per tant, també ve molt tard, aquesta consciència i aquesta volun­tat”, afirma.

Cap de les dues, en canvi, no va tenir dub­tes sobre en quina llen­gua havien d’escriure. “Tot i l’esco­la­rit­zació plena en cas­tellà, ni m’ho vaig plan­te­jar, d’escriure en una altra llen­gua que no fos la meva”, diu Roca. “No ho vaig ni haver de deci­dir”, diu Bar­bal, que va apren­dre català pel camí.

Par­lem sobre la car­rera d’escrip­tor, l’èxit i el reco­nei­xe­ment. Maria Mercè Roca ho recorda com “una època de molta exci­tació”. “Uns moments molt feliços, que no han tor­nat i que no tor­na­ran, perquè les coses no es repe­tei­xen. Cada nou lli­bre és fantàstic, però no hi ha res igual com la boge­ria que sents, la il·lusió que allò durarà sem­pre, quan treus el pri­mer lli­bre”, diu. I rebla: “Pot­ser hau­ria estat bé que algú hagués obert una porta i t’hagués dit: «Escolta, que això ha de durar molt d’anys, t’has de man­te­nir aquí i això és el més difícil, no pas fer el pri­mer lli­bre i que hi hagi una crítica més o menys bona o que la gent vin­gui i els sig­nis.» Però no apa­reix ningú.”

“De tota manera, penso que és una gran sort no saber-ho”, diu Bar­bal, i ella i Roca no se’n poden estar d’escla­tar a riure. “Si algú veiés el que et pot pas­sar pot­ser ple­ga­ria ràpida­ment”, avisa Bar­bal, que diu que també recorda amb “ale­gria, sor­presa i exci­tació allò d’anar a una lli­bre­ria i veure el teu pri­mer lli­bre”. “Després venen èpoques en què et sem­bla que els teus lli­bres no arri­ben prou a la gent i no saps ben bé per què, sobre­tot quan ets ben cons­ci­ent que has tre­ba­llat molt”, asse­gura Bar­bal. Roca creu que “tot aquest procés és natu­ral però dolorós”.

D’on tre­uen les històries que expli­quen, els seus per­so­nat­ges? Què les ins­pira? Maria Bar­bal creu que és una per­sona que té “molts impul­sos lite­ra­ris”. “Més aviat em sobren històries perquè penso que cada situ­ació, cada per­sona t’ins­pi­ra­ria un lli­bre”, diu. Roca explica que no escriu res si no l’hi dema­nen. “M’agrada molt escriure i neces­sito escriure, però em cal l’empenta de la pressió, de tenir una data”, comenta Roca. Bar­bal ho troba “curiós” però “molt més orde­nat” del que li passa a ella. “A vega­des començo una cosa i en faig setanta pàgines i lla­vors veig que me n’interessa una altra. És ter­ri­ble”, explica. “Però és que costa molt escriure setanta pàgines. Costa tant escriure! Són mol­tes hores. Sang, suor i llàgri­mes”, exclama Roca.

Sobre el fet de ser escrip­to­res i dones, Bar­bal explica que no ha posat “una consciència femi­nista” en la tria dels seus per­so­nat­ges. “A mi m’agrada molt fer homes. És com un repte. Fas ser­vir més la intuïció i això ho trobo diver­tit. Les dones sem­pre tinc por de fer-les més com jo”, diu Roca. “Per ser dona no he tin­gut mai pro­ble­mes a l’hora de publi­car. No ha pas­sat el mateix pel que fa a la crítica, en què he tin­gut la sen­sació que se’m dei­xava fora o se’m cri­ti­cava de manera més ace­rada pel fet de ser dona”, explica Bar­bal. Una opinió que com­par­teix Roca, que hi afe­geix: “Aquest pro­blema jo l’he vis­cut pel fet de no ser d’un deter­mi­nat ambi­ent. També s’hi ha de sumar el fet de no ser de Bar­ce­lona. Sem­pre que­dava molt parada quan em qua­li­fi­ca­ven com a l’«escrip­tora giro­nina»”. “Jo soc l’escrip­tora del Pallars!”, s’exclama Bar­bal.

Aca­bem par­lant dels grans èxits de ven­des dels anys noranta. “Aquell va ser un moment dolç, d’un públic abo­cat, amb mol­tes ganes de lle­gir en català”, coin­ci­dei­xen a dir les dues auto­res, que també estan d’acord en denun­ciar la gran rotació de nove­tats a les lli­bre­ries, que no es tro­bin els lli­bres més antics o que en grans superfícies no hi hagi gai­rebé lli­bres en català.