Toni Albà i Agnès Busquets

UNS ACTORS PRI­VI­LE­GI­ATS

Agnès Bus­quets i Toni Albà es con­si­de­ren uns pri­vi­le­gi­ats en un moment en què la seva pro­fessió i el tea­tre en gene­ral han patit una greu regressió en els dar­rers deu anys. Toni Albà és el pri­mer a dis­pa­rar sese com­passió: “Vivim en un país molt pobre cul­tu­ral­ment. La gent que ens inten­tem gua­nyar la vida tre­ba­llant en el món del tea­tre hem de fer mala­ba­ris­mes per sobre­viure sense pràcti­ca­ment cap ajuda pública perquè gai­rebé totes van a les grans com­pa­nyies i els grans tea­tres i els petits som sem­pre els grans obli­dats.”

I com ho can­viem això?

“El tea­tre sem­pre està en crisi, però, sin­ce­ra­ment, crec que ens cal refor­mu­lar el sis­tema, fer foc nou”, diu Toni Albà, men­tre Agnès Bus­quets remata la reflexió: “La pandèmia ens ha demos­trat que la cul­tura és la millor vacuna con­tra la ignorància.” “Sense cul­tura no hi ha estat del benes­tar”, hi afe­geix Albà. Es con­si­de­ren uns pri­vi­le­gi­ats perquè la tele­visió els dona l’opor­tu­ni­tat de con­ti­nuar tre­ba­llant, men­tre molts actors i actrius viuen en una pre­ca­ri­e­tat per­ma­nent, sense ni tan sols poder cobrar els assa­jos en molts casos. “Tenim com­panys i com­pa­nyes de pro­fessió que per sobre­viure a aquesta crisi sanitària i econòmica sort n’han tin­gut del Banc dels Ali­ments.” Pri­mera con­clusió de la con­versa, doncs: cal inver­tir més en cul­tura i anar més al tea­tre.

Segon tema de debat: la política, els polítics, el procés i l’arri­bada de l’extrema dreta a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques. “Jo ja fa temps que la vocació de ser­vei dels polítics no me la crec”, comença Agnès Bus­quets, que es mos­tra pro­fun­da­ment iras­ci­ble quan par­lem de l’extrema dreta: “Hi ha molt de psicòpata solt pel món, però si d’alguna cosa ha ser­vit la irrupció dels fei­xis­tes dis­fres­sats de demòcra­tes a les ins­ti­tu­ci­ons públi­ques és per posar en evidència que exis­teix un pen­sa­ment retrògrada, antic i perillós.” I Toni Albà hi afe­geix: “El fei­xisme no és una ide­o­lo­gia, és un càncer social.”

El Procés us ha donat molta corda al Polònia..

“I tant! I diré més: si fóssim inde­pen­dents segu­ra­ment seríem més seri­o­sos i avor­rits. El fet que esti­guem en lluita amb l’Estat ens per­met un joc que té més èxit de cara a l’espec­ta­dor”, asse­nyala Toni Albà, men­tre Agnès Bus­quets insis­teix que cul­tu­ral­ment “som una soci­e­tat molt acom­ple­xada” i deixa anar una perla que inco­mo­darà a més d’un: “Twit­ter és un bar de bor­rat­xos sense fil­tre.” Pam! Segona con­clusió: el futur només és a les nos­tres mans, i l’èxit o el fracàs, també.

el secret del ‘polònia’

I, par­lant d’èxit, els dos actors con­fes­sen quin és, per a ells, el secret del Polònia. “Els guions, el secret són els guions”, diu Agnès Bus­quets, i Toni Albà hi afe­geix: “S’ha tro­bat la fórmula per par­lar de l’actu­a­li­tat política amb un llen­guatge molt con­cret i amb un regis­tre de paròdia que con­necta amb el públic. Som com La Cubana fent cada set­mana coses noves.”

Accep­tem, doncs, que bona part de l’èxit d’aquest pro­grama que ja fa quinze anys que s’emet per TV3 és mèrit de l’enginy dels guio­nis­tes, però és evi­dent que sense el talent dels actors i les actrius que donen vida als per­so­nat­ges els guions serien poca cosa més que paper mullat. Per això cal saber mati­sar el con­cepte imi­tació. “Nosal­tres, més que imi­tar, inten­tem rein­ter­pre­tar el per­so­natge exa­ge­rant, per exem­ple, els seus tics. És clar que inten­tem fer una veu que s’assem­bli a la seva i que l’equip de maqui­llatge i ves­tu­ari fa una gran feina perquè física­ment ens hi apro­xi­mem, però al final tro­bes un gest carac­terístic que és el que fa que con­nec­tis amb el per­so­natge i l’espec­ta­dor”, explica Agnès Bus­quets men­tre Toni Albà posa veu del papa Rat­zin­ger i explica que quan li van pro­po­sar de fer el per­so­natge se li va acu­dir sobre la marxa inter­pre­tar-lo com si fos el brui­xot Gar­ga­mel dels ado­ra­bles Bar­ru­fets. “És com quan l’Agnès inter­preta la Soraya Sáenz de San­ta­maría, una bar­reja entre Louis de Funes i l’empe­ra­dor Pal­pa­tin”, explica Albà.

“Qui és Pal­pa­tin?”, pre­gunta l’Agnès.

“Ja veig que no ets gaire fan de la saga Star Wars”, res­pon en Toni.

Ter­cera con­clusió: Quan en Toni Albà feia cua al cinema per anar a veure L’Imperi con­tra­a­taca, l’Agnès Bus­quets encara jugava a nines. D’alguna manera s’havia de notar que es por­ten 15 anys...

Dei­xant l’edat de banda, Toni Albà i Agnès Bus­quets tenen en comú dos trets de per­so­na­li­tat que els fan autèntics i pro­pers: la sen­zi­llesa i la modèstia. L’Agnès ho expressa amb una frase que esdevé una decla­ració de prin­ci­pis clara i con­tun­dent: “No soc Nor­man Fos­ter; jo faig pisos de pro­tecció ofi­cial.” La inne­ga­ble repu­tació d’un dels arqui­tec­tes con­tem­po­ra­nis més impor­tant del món no pot ni ha de des­merèixer el talent i la cre­a­ti­vi­tat de milers de petits arqui­tec­tes que, com els actors i les actrius, defen­sen cada dia el seu talent dalt d’un esce­nari, dar­rere d’una càmera o pro­cu­rant que tot­hom tin­gui accés a un habi­tatge digne.

Quarta i última con­clusió: l’ambició des­me­su­rada pot­ser ens pot fer més rics al banc, però ens fa més pobres d’espe­rit.