La gran Bárbara Rey

Ho confesso: m'he tornat addicte a un programa d'aquells que queda molt malament confessar que ets addicte. Ja fa dues setmanes que ha començat Adivina quien viene a cenar (Antena 3) i ja en sóc consumidor compulsiu. Es tracta d'ensarronar una parella de pares fent-los creure que el seu fill està embolicat amb un personatge famós o amb el fill d'un personatge famós. Munten un sopar perquè tots plegats es coneguin i els fan empassar qualsevol disbarat.Diumenge passat l'ham era Sofía Cristo, que presentava la seva mare, Bárbara Rey, als pares del seu suposat xicot.

No m'entenguin malament, és evident que estem davant d'un autèntic deliri, una imbecil·litat de cap a peus, però l'invent té un rerefons interessant, un sotabosc amb més estímuls dels aparents. És, és clar, un reality polsós i esgrogueït, habitat per éssers estrambòtics, per famosos amb pell de mercenaris. Però alhora és un simpàtic castell de focs, un esforçat sopar de duro amb ànima de joc de pistes, de ficció teatral innocent i primària. Una apologia, en fi, de l'aparença, de la construcció, de la fabulació com a divertiment. Tenia la seva gràcia veure Bárbara Rey fent comèdia –recordem ben fresc el seu memorable paper de vamp a La escopeta nacional–, bevent xampany sense parar i simulant que és addicte a les pastilles i a la fama. I llavors arriba el més fascinant de tot, la jugada més fina del programa: quan ens aboca a pensar que tal vegada el teatre no existeix i el que allà s'esdevé no és sinó veritat destil·lada en tota la seva puresa.