Adeu al periodista orquestra

En Jordi Soler, l’Hèlios, era un home esti­mat a la redacció d’El Punt Avui, el diari que va aco­llir la seva tira d’en Sísif de manera inin­ter­rom­puda des del 1982, de tal manera que ell sem­pre va con­si­de­rar la redacció de Girona i la seva gent com una autèntica família. De fet, tot i que estava par­ci­al­ment jubi­lat des del 2003, no va dei­xar pràcti­ca­ment mai de venir cada dia al diari per dibui­xar la seva tira i fer feina diversa durant hores, fins que la pandèmia pri­mer i la malal­tia després van inter­rom­pre aquesta rutina diària. Tot i això, des del seu pis, al Pont Major, no va dei­xar mai de dibui­xar, pen­sar i entre­gar la seva feina cre­a­tiva, fins al 22 de desem­bre. I tenia mate­rial sufi­ci­ent per con­ti­nuar publi­cant la seva tira sur­re­a­lista fins al seu dar­rer dia. Seria injust, però, par­lar de Jordi Soler només com el cre­a­dor d’en Sísif, perquè al llarg de la seva dila­tada tra­jectòria va tre­ba­llar com a foto­gra­va­dor i publi­cista, va ser un extra­or­di­nari fotògraf, va des­ta­car com a entre­vis­ta­dor i arti­cu­lista d’opinió, va ser il·lus­tra­dor i dibui­xant a El Punt, Presència, La Coma i La República, i va ser lloat com un sòlid autor de mots encre­uats i dels seus mots enre­ves­sats, com­pli­cadíssims entre­te­ni­ments que demos­tra­ven el seu domini de la llen­gua. Tot això va fer que fos bate­jat per Narcís-Jordi Aragó com “el peri­o­dista orques­tra”. La seva mort, ahir a Girona, deixa un buit en el peri­o­disme gironí. La demar­cació de Girona del Col·legi de Peri­o­dis­tes de Cata­lu­nya li va ator­gar la Mosca de la Infor­mació, i el va tor­nar a home­nat­jar el 2019 durant la Set­mana dels Rahola.

Jordi Soler i Font va néixer el 16 d’abril del 1938 a les Fonts de Ter­rassa, al Vallès Occi­den­tal. La seva família hi estava de pas perquè fugia de les bom­bes fran­quis­tes. Era fill de l’escrip­tora i peri­o­dista giro­nina Maria Assumpció Soler (1913-2004). La seva infan­tesa la va pas­sar entre Canet de Mar, Bada­lona, Bar­ce­lona i Gra­no­llers, molts d’aquests anys allu­nyat de la seva mare, mes­tra i peda­goga, que el va haver de dei­xar en mans de fami­li­ars, que el volien pro­te­gir de les estra­nyes idees del nebot des de ben petit i del seu apas­si­o­na­ment pel món del dibuix. Maria Assumpció Soler i Font era una dona molt influïda pel seu oncle, mossèn Joan Font i Giralt, espe­ran­tista i cata­la­nista con­vençut. El seu afu­se­lla­ment el 1936, als ini­cis de la Guerra Civil, i la des­a­pa­rició durant la guerra del seu germà Joan la van mar­car greu­ment. La seva afi­li­ació a la Fede­ració de Tre­ba­lla­dors de l’Ense­nya­ment de la UGT li va cau­sar molts pro­ble­mes amb el règim fran­quista, tot i que el seu cas va aca­bar sent arxi­vat i ella va poder con­ti­nuar en el món de la docència, a Pala­fru­gell, però sense el seu fill, que va que­dar vivint amb fami­li­ars. Maria Assumpció Soler va rebre el premi Fas­ten­rath en els Jocs Flo­rals del 1959, que no va poder reco­llir a París, i va que­dar fina­lista del premi Joa­not Mar­to­rell de novel·la amb L’esco­llit, que no va poder veure publi­cada en vida. Amb una bio­gra­fia escrita per Carme Ramilo, la va edi­tar l’Ajun­ta­ment de Pala­fru­gell el 2005 en el pri­mer número de la col·lecció Dones amb Nom Propi. Va publi­car en revis­tes del règim, a Los Sitios, la Revista de Girona, el set­ma­nari Presència, El Punt.

La forta per­so­na­li­tat de la mare va mar­car Jordi Soler, un nen soli­tari allu­nyat d’ella durant anys. Ell, gironí de cap i de cor, va arri­bar a la ciu­tat amb 14 anys i en con­tra de la seva volun­tat, però aque­lla ciu­tat de començaments dels anys cin­quanta, grisa, negra i cle­ri­cal, li va com­por­tar conèixer els que serien els seus amics més pre­uats durant aquell temps de la dic­ta­dura. En aquell clima asfi­xi­ant va con­nec­tar amb gent cul­tu­ral­ment molt inqui­eta, que volia tren­car la gri­sor de la dic­ta­dura. Eren gent com Josep Tarrés, Antoni Varés, Car­les Vivó, Enric Marquès o Pius Puja­das, entre molts altres, uns joves que inqui­e­ta­ven la poli­cia de l’època perquè ana­ven a la seva. Va ser així com aquell jove que havia arri­bat a con­tra­cor a la ciu­tat se’n va ena­mo­rar. El tea­tre va ser un nexe amb altres joves, pri­mer a Acció Catòlica, on els van fer fora perquè no resa­ven, i després en un cen­tre de la Falange on els van inten­tar cap­tar i d’on van sor­tir cames aju­deu-me quan, per fer tea­tre, els volien impo­sar d’anar amb camisa blava, segons va expli­car el mateix Jordi Soler en una entre­vista a la Revista de Girona que li va fer el peri­o­dista Lluís Frei­xas.

Aquells joves feien coses dife­rents, i per tant eren objecte de sos­pita. Després del tea­tre van venir les expo­si­ci­ons. Un seu parent que el volia collar retreia a Jordi Soler per què Enric Marquès pin­tava les pomes de la manera que les pin­tava o per què un jove Car­les Vivó por­tava barba. I aca­bava dient que els faria tan­car a tots. Quan Soler li deia que tal per­so­natge de Girona també en por­tava, de barba, li res­po­nien: “Oh, però aquell senyor és metge!” L’ambi­ent era opres­siu a la ciu­tat però hi van tro­bar un espai de lli­ber­tat quan es va fun­dar L’Arc d’en Lluís Bona­ven­tura, l’únic bar que té una cate­dral al pati, segons s’anun­ci­ava. L’Arc va reu­nir tot aquell grup de joves, i d’altres que s’hi van afe­gir al final de la dic­ta­dura, en un espai cul­tu­ral­ment potent on es va ges­tar una cons­pi­ració intel·lec­tual. La poli­cia rece­lava i van córrer històries sobre el que s’hi feia, allà dins, però per Jordi Soler allà només s’hi par­lava, es reia i s’hi cons­pi­rava. I ell cari­ca­tu­rit­zava la dic­ta­dura i expo­sava la seva visió del sexe, procaç i allu­nyada del naci­o­nal­ca­to­li­cisme. I també s’hi bevia molt. Els van aca­bar dei­xant per bojos, cosa que els va donar un marge de lli­ber­tat, segons expli­cava el mateix Jordi Soler, que es feia un fart de dibui­xar cada nit en papers, alguns d’ells con­ser­vats per alguns amics seus com Pius Puja­das.

Va ser en aquest ambi­ent quan Jordi Soler va entrar a tre­ba­llar com a foto­gra­va­dor en una empresa pro­pi­e­tat de Jaume Sureda Prat situ­ada a la Cort Reial. Sureda, peri­o­dista de Los Sitios i home d’ordre, era també el pro­pi­e­tari de la revista Usted, on va començar a publi­car Jordi Soler. No cobrava res, però li per­me­tia publi­car i fer coses interes­sants, com una entre­vista a Paco Rabal quan estava rodant a Girona El canto del gall, en què els car­rers del Barri Vell gironí es con­ver­tien en els d’una capi­tal comu­nista, segons va expli­car a Pau Lanao en una con­versa amb motiu de l’home­natge del Col·legi de Peri­o­dis­tes.

Sí que Jordi Soler va tenir final­ment pro­ble­mes amb la poli­cia i la justícia. Cor­ria l’any 1958 i a Girona s’assa­java una passió i mort de Jesu­crist sig­nada pels lle­tra­fe­rits Narcís-Jordi Aragó i Josep Maria Cape­lla, titu­lada La llum de la passió i que s’assa­java al Tea­tre Muni­ci­pal de Girona. Allà hi era pre­sent la intel·lec­tu­a­li­tat giro­nina, sem­pre coman­dada per gent com els autors tea­trals i poe­tes. De fet, Pius Puja­das recorda com l’enyo­rat Car­les Vivó va encu­nyar una frase genial i sur­re­a­lista que defi­nia aque­lla colla: “Els qua­tre evan­ge­lis­tes foren tres: Aragó i Cape­lla.” En Jordi Soler, pre­sent a l’assaig, va començar a fer rodo­lins diver­tits que cau­sa­ven la lògica hila­ri­tat. S’hi va afe­gir Pius Puja­das i, en sen­tir-los, el des­a­pa­re­gut Joan Ribas els va dir que hi havien de donar forma literària. Així va néixer una des­ver­go­nyida obra meca­no­gra­fi­ada i per pas­sar l’estona que van bate­jar com La llum del quarto fosc. Fins que a algú se li va acu­dir ense­nyar-la al lla­vors direc­tor del Tea­tre Muni­ci­pal, un home que havia estat mem­bre de la División Azul i falan­gista con­vençut que havia tin­gut una topada amb Pius Puja­das. Aquest per­so­natge els va denun­ciar a la poli­cia, que no en va fer gaire cas fins que no els van expli­car que els autors eren cata­la­nis­tes i sepa­ra­tis­tes. Van fer una tra­ducció absurda al cas­tellà dels rodo­lins i van aca­bar pro­ces­sats, jut­jats i con­dem­nats a tres mesos i un dia de presó per un delicte con­tra la religió catòlica. Jordi Soler recor­dava, diver­tit, que en l’acte d’acu­sació con­tra ell la poli­cia va afir­mar que tenia una per­so­na­li­tat nega­tiva perquè era “extra­or­dinària­ment afi­ci­o­nat a la pin­tura moderna”. No tenien ante­ce­dents i no van haver d’ingres­sar a la presó, tot i que van haver de pas­sar pels cala­bos­sos. Sarcàstic, Jordi Soler expli­cava que van ser sus­pe­sos durant tres mesos del seu dret a vot. En la dic­ta­dura!

Aquell grup de gent va con­ti­nuar les seves acti­vi­tats i Jordi Soler es va con­ver­tir en un extra­or­di­nari fotògraf, tot i que pel seu ideal va ser rebut­jat per l’Asso­ci­ació Fotogràfica de Girona. Jordi Soler va for­mar part també de l’equip fun­da­dor de Presència, on, diu, va des­co­brir el peri­o­disme tot i que a Usted ja s’havia donar a conèixer com a crític de tea­tre. A Presència feia foto­gra­fia i il·lus­tra­ci­ons, i va donar vida a un per­so­natge, també sur­re­a­lista, bate­jat com Foteta, un pre­cur­sor d’en Sísif. També va con­nec­tar amb el món del cinema. Va pro­ta­go­nit­zar És ben difícil matar el petit mons­tre que tots por­tem a din­tre, diri­gida per Jordi Lladó i Roc, que havia de pro­ta­go­nit­zar Patrice Cha­plin, jove del genial cine­asta que cor­ria per Girona i que els va dei­xar pen­jats, fent que la pro­ta­go­nista fos la figue­renca Carme Trèmols. Molts anys després, Jordi Soler apa­rei­xe­ria breu­ment a la pel·lícula Una nit a Casa­blanca, d’Antoni Martí, amb guió d’Àngel Quin­tana, on feia bàsica­ment d’ell mateix.

Les nits de dis­bauxa d’aque­lla colla de joves es van aca­bar per a Jordi Soler quan es va ena­mo­rar de Mari­ela, una noia madri­le­nya que era cunyada del torero Paco Camino. Jordi Soler la va seguir a Madrid, on va viure onze anys amb la seva dona i on va néixer el seu fill Màrius i els ger­mans d’aquest. Va entrar a tre­ba­llar al depar­ta­ment publi­ci­tari de l’empresa d’elec­tro­domèstics Coin­tra, a Alcalá de Hena­res. “Va anar mala­ment, va ser un des­as­tre; em vaig divor­ciar i vaig tor­nar a Girona”, expli­cava Jordi Soler. Va tor­nar amb en Màrius i va anar a viure amb la seva mare, que es feia gran. Quan va tor­nar va retro­bar els amics, va fer ràdio a Radi­o­ca­dena i va començar a fer col·labo­ra­ci­ons amb un diari nas­cut durant la seva absència: Punt Diari. Aquí va néixer en Sísif, el per­so­natge que ha donat nom a la tira sur­re­a­lista que es publica regu­lar­ment des del 1982. En Sísif no era un auto­re­trat, sinó la volun­tat d’aco­llo­nar un cap que va tenir a Madrid i que li havia fet la vida impos­si­ble. Li dolia espe­ci­al­ment que li digués que el català era un dia­lecte.

Va entrar a tre­ba­llar fix a El Punt anys després, i allà es va mos­trar en tota la seva ple­ni­tud el fotògraf excel·lent i lúcid, l’arti­cu­lista cons­tant, el dibui­xant impe­ni­tent, el gran cre­a­dor de mots encre­uats i mots enre­ves­sats. L’Hèlios era cone­gut així perquè sig­nava els seus pri­mers tre­balls amb el pseudònim d’Heli­o­ga­ba­lus Impe­ra­tor. Al diari feia de tot, era un veri­ta­ble peri­o­dista orques­tra. També va for­mar part de la redacció de La Coma, l’enyo­rat suple­ment d’El Punt que va publi­car durant anys una visió humorística, punyent, sarcàstica, con­tun­dent i dura de la rea­li­tat, que ara tin­dria molts més pro­ble­mes dels que va tenir quan es publi­cava, als anys vui­tanta i noranta.