Els premis de Ràdio Associació de Catalunya han premiat en la 22a edició El matí i la mare que el va parir com a millor programa de ràdio, un guardó que s’entregarà el 19 de maig. Aquests premis reconeixen la feina del programa despertador de la cadena Flaixbac, que està en antena des del setembre de l’any 1997. El condueix Carles Pérez, que fa setze anys que es lleva al matí d’hora, ben d’hora, per fer el que millor sap: informar de l’actualitat, entretenir amb humor i bon rotllo i animar-nos amb la millor música.
No és el primer premi que rebeu, el 2016 ja us van atorgar el Premi Nacional de Radiodifusió. Són necessaris els guardons per aixecar-se cada matí i posar-se davant del micro?
Doncs no, perquè si fos així només m’hauria aixecat amb humor l’endemà del premi del 2016. Què va, ni de bon tros. Això són coses que et venen de propina. Un es lleva al matí, primer, perquè és com qualsevol feina, però també amb il·lusió perquè és una feina que m’agrada. Aquesta és la clau. Repeteixo: els premis només són un extra, tot i que és xulíssim que et reconeguin la feina que fas.
Sou el despertador de Flaixbac, líders de les ràdios musicals des del 1997, i en el teu cas ja en fa setze que ets al capdavant conduint el programa. Encara amb la mateixa il·lusió?
Sí, és una cosa que pot costar d’entendre, però jo tinc la mateixa il·lusió i potser més que quan vaig començar el primer programa. En ser un programa despertador, és fàcil cansar-se, saturar-se de fer i comentar el mateix, fer riure, buscar idees per mantenir el llistó, però la gràcia és que vinc aquí cada dia a fer ràdio, que m’agrada molt. I sé que hi haurà el meu equip, que en el fons és com esmorzar amb la teva colla d’amics, i quan vinc aquí mentre sonen les cançons ens expliquem les nostres històries. És una teràpia fabulosa. Ara, a més, fa uns anys que som els mateixos.
Quina és la fórmula de l’èxit?
Més que la fórmula, et diré quins crec que són els ingredients principals. Penso que és tenir una bona programació musical. Malgrat que sigui parlat i hi hagi humor, cuidem molt la música. I no és tant els temes que toquem sinó com els tractem. Pot semblar un tòpic, però intentem sempre ser com som, parlar de les coses i les nostres dèries tal com ho faríem si no tinguéssim un micro al davant. Aquesta naturalitat l’hem aconseguida, aquesta manera de ser tan propers. Per a mi la ràdio és veritat! Perquè la ràdio és un mitjà més transparent que la televisió. I un programa de ràdio diari fa que la gent fidelitzi amb nosaltres, i t’acabi coneixent més que si surts a la tele, on hi ha maquillatge, hi ha un plató, una vestimenta que potser no et posaries...; quan intentes fer un teatret, una cosa que no és veritat, allò es nota i marca una distància amb el públic. Aquí tothom pot dir el que vulgui, encara que sigui un personatge, aquest dirà quelcom adequat al personatge. Si jo odio Dembélé ho diré –ep, només és un exemple [riu].
Teniu en compte el perfil dels oients que us escolten?
Sí, sens dubte. Intentem tenir en compte el perfil que tenim a cada hora, planificar els continguts segons la franja horària. No és el mateix oient el que ens escolta a quarts de set del matí que el de les vuit –que la majoria són pares i mares i nens de l’escola quan estan en trajecte– o el de les onze, que potser està més tranquil i vol més el fil musical i no tanta informació i canya d’humor.
I pendents de la competència?
Amb les xarxes socials, vulguis o no, t’arriba. Però mai he estat de fixar-me en els altres. Pots caure en l’error de pervertir-te a tu mateix i perdre l’essència. Fixar-s’hi, sí, però sense passar-se per no perdre al cos a cos. L’oient demostra que vol el que li oferim. El que costa més és mantenir-se, molt més que pujar. I si la competència ens copia, això m’enorgulleix.
La ràdio és la gran supervivent o, si més no, la que millor s’ha adaptat a l’era digital?
La ràdio ha canviat. Per exemple, la gent que va amb transport públic abans escoltaven més la ràdio i ara no, ara miren una sèrie de Netflix o estan enganxats a les xarxes socials. Potser ara s’escolta més la ràdio a la carta. Per fortuna molts agafen el cotxe i el que volen és pitjar el botó i escoltar coses que els agradin, i no tant un pòdcast que has d’anar a buscar expressament o una llista de Spotify que també t’has de crear o buscar. Això si no tens fills o la família al voltant, no et posaràs a escoltar un pòdcast per a fans del pàdel! Seguim vivint de la gent que vol que els entretinguem.
Flaixbac és un planter d’on han sortit grans comunicadors. Tu fa anys que hi ets, et veus fent ràdio en una altra cadena o en un altre tipus de programa?
No, perquè estic molt a gust aquí i sincerament si hi hagués un projecte que em fes morir de ganes, no ho sé... Però saps què passa?, que aquí hi ha una cosa que no sé si hi ha en altres llocs: una llibertat absoluta, i pel punt de vista creatiu això s’agraeix. Soc tremendament feliç. Espero estar-hi, aquí, molt anys!
